Operació "tradició": aconseguida

Doncs això, hem complert amb la tradició del (valgui la redundància) tradicional esmorzar. Comencem a treballar pel del 2008... BON ANY!

L'economista insolvent

Salut, estimats pastorets...
per tal de seguir la tradició, i com que aquesta és uan època de recolliment, estic reclós en una habitació fosca i així, de pas, m'estalvio veure l'orgia de consumisme desenfrenat en el que esteu immersos. Estic segur que alguna targeta visa, en aquests moments, ja és una eina perfectament apta per tallar pernil.
En fi, benvolguts, sobrevisqueu com bonament pugueu i us desitjo un feliç dia dels Sants Innocents. Salut!

PS: per cert, aquesta remor que sentiu al vostre interior, no té res a veure amb l'esperit nadalenc... són els vostres triglicèrids, que fan l'onada...

Bon Nadal!

Campussians i campussianes, us desitjo un bon nadal i un gran 2008.

En clau de temps i amb molt de patiment.
Vet ací com podrem guanyar el combat
que de fa tant de temps lliurem, intrèpids.
En clau de temps i potser en solitud,
acumulant en cadascú la força
de tots plegats i projectant-la enfora.

Solc rera solc pel mar de cada dia,
pas rera pas amb voluntat d'aurora.

Miquel Martí i Pol
del llibre l'Àmbit de tots els àmbits

Esmorzar de Germanor Penyacampus

Recordeu que el proper dia 29 de desembre es produeix l'esmorzar de germanor anual de Penyacampus. Queden uns dies, anem-nos preparant!

L'economista insolvent

No us mereixeu
ni l'aire que respireu...

Curtmetratge

Qui ho diu que el cinema català està en crisi? No us perdeu aquesta paròdia "a la catalana" de l'agent secret més famós de la història!

http://www.youtube.com/watch?v=dnUeRSwJtWs

http://www.youtube.com/watch?v=MvHjVFuW2C0&feature=related

(1ª i 2ª part respectivament)

Només per veure en Titot (ex-Brams) parlant en castellà ja val la pena!

La Raquel en fa 30 !!!

Ei, recordeu que tenim una gran i fantàstica cita molt propera !!

Dimecres dia 5 anem a celebrar l’aniversari de la Raquel al Mariscal, de l'Estartit. Els que heu estat algun cop al Mariscal, segur que no us ho voldreu perdre. Els que no hi heu estat mai, no us ho podeu perdre de cap manera !!! No se què deu voler dir que un bar és autèntic, però si haig de dir alguna cosa d’aquest antro, diria precisament això, que és autèntic com ell sol ! Es d'aquells bars que inspiren a cremaaaar-ho tooot!

Si en voleu saber alguna cosa més clikeu aquí. Això promeeet !!!

La primera lliçó de croquet!

A la primavera... a la Marta se li ha girat feina

Per anar-te familiaritzant... aquí tens els utensilis i una imatge d'"antanyu" perque t'hi vagis familiaritzant. També poso una altra imatge de com s'ha d'anar vestit actualment per a jugar-hi.

Ah... per cert, d'aquest joc se'n diu croquet!!!!

Sentència crim de Berga

DIVENDRES, 23/11/2007 - 10:25h
Condemnats a penes d'entre 25 i 38 anys els nou acusats del crim Isanta

La sentència de l'Audiència de Barcelona conclou que van actuar de forma conjunta i premeditada

L'Audiència de Barcelona ha condemnat a 38 anys de presó set dels nou acusats majors d'edat del crim de Josep Maria Isanta a les festes de la Patum de Berga, el juny del 2005. Els altres dos han estat condemnats a 25 anys i mig perquè el jutge ha tingut en compte l'atenuant d'alteració psíquica, per addicció a les drogues. La sentència conclou que tots van actuar de forma conjunta i premeditada, i ha considerat el crim com un assassinat amb traïdoria, tal com reclamava l'acusació, i no pas com un homicidi.
Els sis menors d'edat involucrats en el crim ja van ser jutjats i l'Audiència els va condemnar a penes d'entre tres i set anys d'internament. Tots van ser considerats coautors del crim.

"...i amb una mirada de complicitat

i amb un somriure com tenia ell sol,

de braçet agafats, vam saltar

l'últim tirabol..."

Moltes Felicitats!

Si la veieu, feliciteu-la. Avui fa 30 anys!
Moltes felicitats de la PenyaCampus!

Enigma IV

Quina lletra falta a la següent sèrie?

u d t
q c s
s v ?

Women in Art

Us recomano aquest video del YouTube!

Enigma III

AIGUA I VI
Tenim dos gots iguals, un ple d'aigua i l'altre ple de vi. Agafem una cullerada plena del got d'aigua, l'aboquem en el vas de vi i barregem bé. Després agafem una cullerada del vas de vi (amb aigua barrejada) i l'aboquem en el got d'aigua.
La pregunta és: Hi ha més aigua en el vas de vi o hi ha més vi en el vas d'aigua?

L'economista insolvent (especial fires'07)

Salut, estimats desconcertants...

ha arribat l'últim dia d'aquestes fires. Aquest vespre hi ha els focs que posaran punt i final a tota la pantomima. S'encendran les metxes i es gastarà fins a l'últim cartutx de pólvora. Petarà tot. Definitivament, no hi ha més cera que la que crema.

Enigma II

Quina és la figura que completa la sèrie i per què?

L'economista insolvent (especial fires'07)

Salut, estimats analgèsics...

després d'uns quants dies voltant per aquestes "vostres" fires, crec que he començat a entendre el significat de tot aquest sidral, el motiu final que empeny a tanta gent com vosaltres a concentrar-se en l'espai aquest de les barraques. Efectivament, després d'hores aguantant el fred i la humitat, bevent coses fredes i intentant mantenir converses massa a prop de l'escenari, aquest matí m'he llevat amb mal de coll (i amb ressaca, però això és una altra història...)
Estic tan orgullós de mi mateix! Per primera vegada puc dir que gairebé estic al vostre nivell! Sort que ja s'acaben... gaires dies més podrien ser perillosos per a la meva reputació i la meva condició social. Recordeu que demà teniu una cita!

PS: per cert, benvolguts membres de la penyacampus, jo de vosaltres no estaria gaire tranquil... llegiu el comentari del post d'ahir (el de baix, tot recte, no teniu pérdua) i ho entendreu. Us estan vigilant...

L'economista insolvent (especial fires'07)

Salut, colla de "rajats"...

abans que res, dir-vos que ja no m'hi penso matar gaire perquè això no ho llegeix ni cristo. Dit això, encara que sembli contradictori, he de donar-vos les gràcies. I he de donar-vos-les perquè estic veient que les meves cròniques us poden ser molt útils per poder anar vivint les fires. I això em fa sentir realitzat. Em sento orgullós i honorat de poder-vos transmetre el que es cou a la ciutat de Girona aquests dies en vista que heu decidit no acudir-hi fins que estiguin a punt d'encendre la metxa dels focs del diumenge. És una opció. Continuaré informant, no patiu.

L'economista insolvent (especial fires'07)

Salut, estimats desapareguts...

només un petit apunt per recordar-vos que fires és quelcom més que barraques. Tranquils, no us parlaré d'exposicions, ni de castellers, ni de sardanes, ni d'havaneres a la catedral ni de la maravella a la sala de ball. Ni tan sols de la fira de mostres. Volia referir-me a la "kitsch parade" que suposa l'espai dels firaires, les atraccions (no sé perquè li'n diuen així si tenen menys atractiu que... que... osti! En tenen tan poc que ni comparacions se m'acudeixen!)
Abans que se m'oblidi, heu de saber que els regals de moda aquest any (és a dir: els excedents d'stock dels magatzems de "toduneuro") a les tòmboles i similars són les pilotes de futbol gegants i els megàfons (!). Ho dic perquè no us espanteu en veure gent (suposadament adulta) abraçada a una exagerada multiplicació d'un esfèric pintada amb bonics i discrets colors.
A part d'això, només dir-vos que si la gent es parés a pensar ni que fos un segon abans de pujar a qualsevol atracció de l'infern d'aquestes que contaminen aquests dies la devesa, no cal ni dir que aquestes tindrien menys futur que l'Acebes en una herriko taberna. Algú, en plena possessió de les seves facultats mentals, pujaria al -per exemple- "dragon khan" si sabés que el munten i el desmunten cada setmana? Doncs qué voleu que us digui... s'han de tenir seriosos problemes de reg sanguini per jugar-te la vida en una màquina que avui està aquí i demà estarà muntada a Cáceres. I a més, quan veus els "tècnics especialistes" als que confies la vida! Si ja ho dic jo que no teniu criteri... Apa!

L'economista insolvent (especial fires'07)

Salut, estimats intel.lectuals...
després de la primera nit "sencera" al que anomeneu barraques, he arribat a tres conclusions:

1."les aparences enganyen". Efectivament. Quan a certa hora us apreti la gana i us vingui de gust introduir quelcom sòlid al vostre estòmac per variar una mica després de tan de líquid... heu de tenir en compte que una barraca gestionada per gent "gran" o, per dir-ho de manera més correcta, per persones amb una mitjana d'edat superior a la resta, no és CAP garantia d'obtenir un entrepà millor. No sé, per exemple... no forçosament un entrepà de l'Associació de Veïns de Montilivi ha de ser millor que un de la barraca dels diables. Per posar un exemple totalment a l'atzar, eh?

2."qui dius que toca avui?" Aquesta és la pregunta més repetida una nit qualsevol a les barraques, només superada potser per "tens un cigarro?" i "qué? Fent una volta, no?" (aquesta es diu quan trobes algú per casualitat i fa temps que no us veieu.

3."canvi climàtic". Les barraques són un exemple claríssim que el clima de la terra està canviant. Quants anys fa que no veieu peruans venent jerseis de llana? Si pràcticament ja no us recordeu d'aquella agradable sensació de dits congelats aguantant un got mentre amb l'altra mà us havieu d'anar baixant la bufanda per poder buidar-lo! Ai... quins temps oi?

En fi, continuaré aquest sacrifici per acabar de trobar-li la volta a tot plegat... per cert: heu de saber que en Quimi Portet (el millor concert de fires, segur) defineix aquesta vostra festa com a "concurs internacional de xurreries". Apa.

L'economista insolvent (especial fires'07)

Salut, colla d'inactius...
En vista de l'èxit i la repercussió mediàtica tan impressionant que ha tingut l'obertura d'aquesta sèrie de reportatges sobre les fires (tinc menys tirada que l'ezquerro, ara ho veig) aquesta segona entrega serà breu i, a més, anterior a l'experiència nocturna (a part, només em queden tres minuts de connexió). Aquesta nit intentaré assistir a la performance de Quimi Portet, astre intercomarcal de la plana de Vic o, com li agrada ser recordat, el guapo de "El último de la Fila". Depenent de la resposta a aquest post, us diré (o no) com ha anat. Apa!

Enigma

Si us enviessin a una illa deserta i només us poguéssiu endur tres coses, què us emportaríeu?

L'economista insolvent (especial Fires'07)

Salut, benvolguts rutinaires...
un any més, arriben les fires de Girona, una festivitat que us marca el calendari com el nadal, la segona pasqua o el dia mundial de l'ornitorrinc. Enguany m'he proposat descobrir QUÈ és el que us atrau d'aquests dies i qué us mou a passar-vos hores en un lloc que en dieu barraques, espai el qual, la resta de l'any, té menys atractiu que l'alcadessa d'aquesta gran ciutat en biquini. En fi, àrdua tasca la meva que em durà a un duríssim treball de camp! Però tot sigui per la causa (perduda, com totes, però causa al cap i a la fi...)
De moment, us puc dir que avui s'ha donat el tret de sortida (bonica i original expressió) a les fires amb aquesta mena d'orgia col.lectiva que és el pregó. Gent de tota classe i condició compartint un mateix (reduït) espai per escoltar res massa interessant. Deu ser que vam gastar la quota de discursos brillants amb la fira del franfurt... ah, per cert! Com que el pregó en qüestió el feia la colla gegantera de Girona, han fotut dos gegants al balcó. Bonica imatge: són els personatges de més alçada que han trepitjat mai l'ajuntament...
Per acabar aquesta primera crònica, dir-vos que la meteorologia ha acudit fidel a la cita proporcionant un dia rúfol, fred, humit i passat per aigua. Només faltaria!

Continueu atents a les vostres pantalles, continuaré informant.

Frankfurt (amb mostassa)

Per si us interessa, el discurs inaugural d'en Quim Monzó a la fira de Frankfurt. Val la pena "perdre" una estona llegint-lo... apa, salut!

http://www.llull.cat/llull/estaticos/arxius/discursinaugural.pdf

Esteu preparats?

Un any més, ja les tenim aquí !!!
Una indiscreció: nem a sopar a casa en Robert? O més ben dit, ens convida en Robert a casa seva? Es que l'any passat corrien rumors...

Uix ! Ja tinc ganes de fer un nou reportatge de fires...
Per cert, a mi em va bé qualsevol dia menys divendres 26
De totes maneres en parlem divendres vinent a l'aniversari de'n Carles... ho sé ...

Tocant els borbons

Un petit article sobre el rei (que ningú s'encengui) publicat per Vicent Partal a Vilaweb. A veure si la fiscalia ens tanca el blog d'una vegada!

Estabilitat? De què, moreno!
Juan Carlos de Borbón diu que el seu regnat ha portat l'estabilitat i la democràcia a l'estat espanyol. La premsa del règim udola de plaer i els partits, quasi tots, aplaudeixen com a correctes cortesans que són. Tot molt bonic, tret que és mentida. La pretesa estabilitat que ens ha regalat el Borbó només sembla estable perquè els demòcrates no han, no hem, parat d'acceptar renúncies. I tot i amb això, ja en parlarem, perquè, en vist de totes les coses que passen aquests dies, parlar d'estabilitat mentre portes posada la corona no deixa de ser una miqueta divertit. Quan Juan Carlos parla d'estabilitat supose que vol dir que ell encara és rei i que PSOE i PP poden anar alternant en el govern de l'estat mentre l'Audiència espanyola els deixa tranquils i no para de fastiguejar els altres. I, supose que també vol dir que, de moment, tan sols ha perdut el Sàhara, de la llista de territoris que eren indiscutiblement espanyols quan Franco li va donar les claus de la caixa i el sabre de comandant suprem. Vist des de la seua perspectiva, potser sí que hi ha hagut estabilitat, sobretot si tenim en compte que tota l'oposició, començant per aquell Isidoro que acabà essent conegut per Felipe González, l'anomenava 'Juanito el Breve'. Però la llista que explica la pretesa estabilitat és farcida, no pas de mèrits seus, sinó de renúncies de l'oposició democràtica. O és que ja hem oblidat que el PSOE havia acceptat una democràcia en què el Partit Comunista no tenia lloc? O que Esquerra Republicana no es va poder presentar a les primeres eleccions perquè era il·legal? O que la sacrosanta constitució es va pactar sota l'amenaça gens metafòrica dels sabres, arraconant reivindicacions com el dret d'autodeterminació que tots deien que sostenien? Hauríem d'oblidar també que els atemptats ultres al País Valencià, començant pels dedicats a Joan Fuster, mai no han estat investigats? I la maniobra, encara avui anomenada el cas Scala, que va enfonsar els anarco-sindicalistes? I el 23F? Que era una mostra d'estabilitat potser? I tot allò de l'OTAN, que era que no i va resultar que sí? I els pactes de la Moncloa i la domesticació dels sindicats? I la implicació, mai prou explicada, de Juan Carlos en una part de la maniobra que acabà espatllant el ruc de Tejero, què era? I els silencis sobre la seua peculiar família? I la impossibilitat de saber-ne res, dels seus foscos negocis que han portat a la presó fins i tot alguns dels administradors de la seua sorprenent fortuna? Sorprenent sí. I tant. Era un pobre de solemnitat i ara és un dels rics més rics. I em sembla que no deu pas ser amb el sou ordinari que cobra, que s'ha fet tan ric. Però, és clar, en una nova mostra d'estabilitat, els partits del règim van impedir, el mes passat al congrés espanyol, que es poguera saber què cobra de nosaltres, tan sols això. I afegiu-hi tanta cua com vulgueu, de la LOAPA als morts de Vitòria, del cinc per cent del parlament valencià al fet que encara avui, trenta anys després!, no siga possible d'honorar com cal els morts que lluitaren per la democràcia, mentre ell conspirava contra el rei, el seu pare, amagat darrere les faldilles del marit de la Collares. Estabilitat, diu? Fuig, home! Vergonya, en tot cas. Nostra i dels nostres pretesos capdavanters, que s'han empassat tot allò que sabien i més, afirmant en veu baixa que ho feien, no perquè volien, sinó perquè no tocava més remei, i perquè ves què hi farem! Però això sí: en veu alta vinga aplaudir i aclamar la monarquia, aquesta europea i discreta monarquia que ara tanca revistes i després persegueix fotògrafs o mira d'engarjolar gent que es nega a acceptar la vergonya heretada. Fins ahir mateix.

The Police

Així va començar The Police el dijous 27 de setembre de 2007 a l'Estadi Olímpic de Montjuïc.

I ja fa un any!!!

Si, ja fa un any i deu dies que tenim obert aquest blog. Així que, des d'aquí vull felicitar a la PenyaCampus per aquest esdeveniment. Moltes feleicitats!!!
Hi ha hagut temporades de molt moviment per aquí i altres de més tranquil·les, però malgrat tot hem aconseguit tirar endavant aquest petit nostre espai a la xarxa.
Moltes felicitats a tots!!! I per molts anys més!!!
Ens veiem al Campus!

Secció de Joan Creus (18/09/2007)

UN OR A CARA O CREU

LES CLAUS DE LA FINAL. Teníem la referència del partit anterior contra Rússia, que havia anat bastant bé. L’enfocament era similar. Calia tenir en compte el ritme, saber atacar una defensa especial que David Blatt marcava com a 2-5 (que barreja conceptes d’individual i zonal) i tenir en compte que els russos surten molt forts en els inicis. En principi tot va funcionar molt bé, però els problemes an venir quan el ritme va decaure i quan Espanya va tenir problemes per atacar aquesta 2-5. es va intentar amb sistemes preparats per atac contra individual i contra zona, i també aprofitant els desajustaments que aquesta defensa els provocava. Però Rússia va augmentar molt la intensitat defensiva, ja que l’arbitratge ho permetia, sobretot en la defensa dels interiors. A partir d’aquí hi va haver moltes dificultats per fer bàsquet. El partit es va ajustar i es va convertir en un final igualat. S’ha de felicitar Rússia i el seu tècnic, que, amb uns conceptes molt clars i aprofitant sempre les característiques dels seus jugadors, s’ha endut l’Eurobàsquet.

TENDÈNCIES. En aquest Eurobàsquet s’ha vist la dificultat que tenen els tiradors per sortir lliurats i buscar-se un espai per tirar després d’un bloqueig indirecte. Cada cop és més complicat. Ho fan amb èxit Popovic i Lakovic, per exemple. Encara que sembli un contrasentit, són bases que s’han hagut d’adaptar a la posició de 2, tot i que seria més propi d’alers purs. També es tendeix a veure menys el joc propi dels pivots, les pilotes interiors. Pocs equips ho han fet: Espanya, Grècia i, amb menor freqüència, Alemanya i Croàcia. Hem vist molts bloquejos indirectes al centre de la pista, amb menció especial per a Siskauskas , que resol molt bé aquestes situacions. I moltes accions d’un contra un partint més enllà de 6m25 i buscant l’espai per anar cap a dintre (Kirilenko i, especialment, Spanoulis). Per acabar, els triples. Sovint hem vist més bàsquets de tres que de dos. Vénen de situacions amb el tirador estàtic, preparat després d’una circulació de pilota o bé arribant a l’atac en transició (Nowitzki, Navarro, Garbajosa, Holden...) o després d’un rebot ofensiu.

FUTUR. Marc gasol ha demostrat una important evolució es del mundial i tot i que no ha jugat gaires minuts per diverses circumstàncies, té un futur esplèndid en el bàsquet. A part de qualitats tècniques, és llest i té caràcter. Ponkraxov, que ara jugarà en el Khimki, també ha jugat poc, però és un escorta amb molt bones característiques per al bàsquet actual: defensa, tir, visió del joc i intensitat.

EL DEBAT: DIAMANTIDIS O PAPALOUKAS. Fa dos anys era a Atenes per comentar un partit de l’Eurolliga i un taxista, que ho sabia, em va preguntar qui preferia, Papaloukas o Diamantidis. Li vaig contestar que tots dos eren molt bons, però ell va insistir que em mullés i, en vista de tanta insistència, li vaig respondre que Diamantidis. Han passat dos anys i, mentre amb el cos tècnic d’Espanya estàvem veient el Grècia-Croàcia de la segona fase, va tornar a sorgir la pregunta. Papaloukas o Diamantidis? Vam anar al vestidor per donar les últimes instruccions abans de jugar el nostre partit i, entre els jugadors, espontàniament, hi havia el mateix debat que, pel que sembla, exixteix a Grècia, però també en altres àmbits del bàsquet. En l’Eurobàsquet ha acabat jugant més Diamantidis, que fa més coses, potser més complet. Però quan es tracta de remuntar un partit prenent decisions arriscades, Papaloukas és més determinant. Potser no tan complet, però les coses que fa les fa millor. Per cert, entre els tècnics no hi havia unanimitat, però guanyuava Papaloukas. Entre els jugadors, Diamantidis.

Secció de Joan Creus (15/09/2007)

L’HORA DE LA VERITAT

EL QUE S’HA JUGAT. La selecció espanyola està guanyant tan fàcilment que sembla que no hi hagi rival. Fins i tot pot fer la sensació que les victòries arriben perquè el nivell no és bo. En els partits s’acaba arrasant, i hi ha la temptació de pensar que el rival no té nivell, que no té cohesió d’equip. Però si ho mires des de dins, veus que no és així. Pensem que Itàlia i Turquia, que no han entrat entre els vuit primers, tenen jugadors d’un nivell extraordinari. Si aquests equips no acaben entre els deu primers, com deuen ser els altres? Realment és que hi ha deu equips de gran nivell. Hi ha una qüestió fonamental, la dinàmica de grup, la química. Això és el que fa que la selecció espanyola deixi en ridícul alguns rivals. Un europeu és més dur perquè en un mundial aquests deu equips no hi són tots. Sí, hi ha l’Argentina i els Estats Units, i potser costa més ser a dalt, però el nivell mitjà d’un europeu és superior, i això, en el dia a dia, es nota.
De tots els equips, el que m’ha sorprès més és Rússia, per la seva manera de jugar. Tenen unes quantes combinacions: Samoilenko, que no sembla res de l’altre món però és un jugador d’equip que sap quin és el seu lloc, que no fa res més que passar i defensar. Coses com aquesta fan equip. Una altra combinació difícil de contrarestar pel contrari és la de Kirilenko, Khriapa, Monia i un dels grans com és Savrasenko. Si d’aquests quatre en posen tres a la pista, es converteixen en un dels equips més perillosos. David Blatt ha recorregut mig món, coneix molt el bàsquet i ha fet una preparació molt bona, quan tothom deia que estava fatal. Recordo un partit contra França en què Rússia va perdre de gairebé quaranta punts, però en aquell moment Blatt feia proves i al final ha trobat la fórmula ideal. Juguen amb molta disciplina i tothom sap què ha de fer.
Eslovènia també m’ha sorprès, perquè li falten homes importants. Udrih, Becirovic, Brezec, Nachbar... la majoria, jugadors de l’NBA. Ara tenen Smodis. És el que dèiem de les dinàmiques, perquè l’equip no és tan fort com el del mundial però obté millors resultats. Aquí també hem de destacar França, que, tot i que no ha triomfat i ha quedat eliminada contra Rússia, ha optat no per tenir els millors jugadors, sinó el millor equip. Per això, per fer un bloc, Claude Bergeaud no ha volgut jugadors de l’NBA. L’objectiu és el mateix.
EL QUE FALTA. Grècia m’agrada moltíssim, té grans jugadors, però els fa falta rematar els partits, malgrat el regal d’Eslovènia d’ahir. Ells juguen sempre cinc contra cinc, amb possessions llargues i fent treballar els atacs. Aquest és el seu estil, però jugant així costa rematar la feina, perquè no te’n vas en el marcador. El partit sempre serà igualat i, tot i la seva experiència, sempre hi ha més risc de perdre. És un rival, però, molt incòmode i difícil, tot i que en els dos últims partits Espanya l’ha vençutt amb facilitat. Estic convençut que podrem marxar en el marcadr amb diferències de més de deu punts, però si ells manen en el resultat, el partit serà molt igualat. O marxes o toca patir. Veig difícil que se’n vagin en el marcador per la seva manera de jugar. Papadopoulos a dins, uns contra uns i bloqueig directe. Els triples no són la seva principal arma: primer, pilotes a dins, un contra un i bloqueig directe, i l’últim recurs és el triple. Diamantidis, Spanoulis i Papaloukas no són grans triplistes, però el dia que els entrin ja et pots acomiadar de la victòria. Lituània depèn molt de Jasikevicius, i si no està bé Rússia té moltes possibilitats. Veig els russos en la final.

Article pàgina ACB

Matt Walsh lidera el triunfo del Ricoh Manresa sobre el Akasvayu Girona (80-101)
Una sensacional actuación de Matt Walsh, autor de 37 puntos, ha liderado el triunfo del Ricoh Manresa sobre el Akasvayu Girona (80-101). El triunfo manresano se cimentó en la fuerte presión defensiva impuesta desde el primer momento y el acierto anotador de su perímetro
Matt Walsh, se mostró infalible desde el triple (Foto Bàsquet Manresa)
Redacción, 11. Sep. 2007.- El Ricoh Manresa ha realizado un gran partido y ha derrotado con claridad al Akasvayu Girona (80-101), en lo que suponía el segundo encuentro de pretemporada para ambos conjuntos. El partido estuvo marcado por la sensacional actuación de Matt Walsh que acabó con 37 puntos y sólo falló su primer triple (acabó con 9/10).Desde el principio del encuentro, el conjunto manresano domino el mismo gracias a su fuerte ritmo defensivo y eficacia anotadora. Con un Walsh espléndido, Akasvayu Girona intentaba mantenerse en el partido gracias a las penetraciones de Cvetkovic (21 puntos) y las canastas de Montáñez (18). Sin embargo, el partido cambió cuando entrado en el segundo cuarto Vroman, por parte de Akasvayu Girona, y Callaghan, por parte de Ricoh Manresa, fueron descalificados. A partir de entonces, el equipo gironí sintió mucho su ausencia ya que sólo contaba con Drobnjak y Middleton como hombres interiores.Con superioridad interior y eficacia exterior, las ventajas manresanas fueron creciendo y el tercer cuarto concluía con 23 puntos de diferencia (60-83). Akasvayu Girona intentó reaccionar y subir sus líneas en defensa, pero Ricoh Manresa continuó con un gran acierto desde el perímetro, anotando tanto en posiciones cómodas como cuando sentían la presión del rival. Los últimos minutos sirvieron para dar rotación a los jugadores de ambos conjunto y dar por concluido un partido donde Ricoh Manresa evidenció que en estos momentos se encuentra más rodado y con toda su primera plantilla trabajando a un gran nivel.Akasvayu Girona (80): Sada (2), McDonald (10), Cvetkovic (21), San Emeterio (12), Drobnjak (8), Vroman (0), Middleton (6), Montáñez (18), Vila (0), Teruel (3), Muñoz (0).Ricoh Manresa (101):Martínez (9), J.Rodríguez (4), Sánchez (13), Rubio (10) Asselin (14), J.Grimau (2), Walsh (37), Hernández (2), Callaghan (2), Espil (6), Alzamora (2).Árbitros: Martín Bertrán, Perea y Guirao.Incidencias: Partido disputado ante unos 650 espectadores.

Secció de Joan Creus (03/09/2007)

NOMÉS SABEN GUANYAR

L’Eurobasket 2007 està a punt de començar. Les victòries en tots els partits que hem disputat, el bon ambient i el bon humor ajuden a fer més curts els trenta-set llargs dies de preparació. Encara que sembli una contradicció, el camí no és planer per a un equip campió del món que ha de compaginar entrenaments, partits i desplaçaments (constants, de vegades diàriament) amb tot un reguitzell d’actes i visites socials que s’han de fer, però que no agraden a gairabé cap dels components.
Hem estat en diverses capitals i m’ha impactat un fet curiós; com menys relació amb el bàsquet (Logronyo, per exemple), més expectació. No cal dir, doncs, que a Valencia (on juga el Pamesa) és on hem estat més tranquils.
I ja que parlo de qüestions d’impacte, n’explicaré una d’inesperada, almenys per a mi, durant les rodes d’escalfament prèvies als partits. Les esmaixades de Rudy, Gasol i companyia (algunes de les quals, espectaculars) passaven totalment desapercebudes quan competien amb els actes paral.lels que s’organitzaven als pavellons de la gira. La gent estava més pendent dels sorteig d’una pilota (de goma, per cert) que de les demostracions atlètiques de jugadors de bàsquet de primer nivell. És trist, però és cert. El bàsquet espectacle, el bàsquet circ, s’imposa al bàsquet pur. A mi no m’enganyaran, però. Continuaré arribant als pavellons mitja hora abans del matx per veure la roda, moltes vegades significativa del que serà el partit. Hi veuré esmaixades (o no, segons la categoria), sumaré els encerts consecutius en els llançaments exteriors i estaré molt atent, entre altres coses, a la concentració dels jugadors. Algú, guanyarà la pilota de goma; jo tindré el premi de la roda.
Si parlem de la competició pròpiament dita, què voleu que us digui? La selecció espanyola surt com a favorita. És una pressió acceptada, sobretot, pels jugadors, que es troben molt còmodes en aquest tipus de reptes. Com més difícil és la situació (en el partit contra França vam tenir un dia caòtic en el desplaçament a Alacant), més concentrats estan. Entre els tècnics, més d’un cop, hem comentat que seria bo perdre algun partit abans que comencés el campionat, per tocar de peus a terra. No ha estat possible. Aquests paios només saben guanyar. Ho he comentat altres vegades: si un equip gran s’acostumna a guanyar, crea hàbit de victòria. Grècia, França i Itàlia, entre altres equips, ens poden derrotar, però no ho tindran gens fàcil.
Resumiria el potencial del nostre joc, des del punt de vista tàctic, en dos aspectes; d’una banda, i com a punt principal, la varietat de defenses alternatives que tenim. A través de la defensa portem la iniciativa. Per a l’adversari és complicat adaptar l’atac a la nostra diversitat defensiva. I de l’altra banda, el sistema de rotació de jugadors. Tothom participa, tothom se sent importat. La conseqüència és un ritme molt alt de joc que els nostres rivals no poden seguir.

Roger Mas

No sé si el coneixeu, però aquesta versió és impagable...

http://www.youtube.com/watch?v=Z1Md7wZyigA

Vostè és propietari de dues vaques: esculli quin és el sistema polític que més li convé

Feudalisme – Vostè té dues vaques, el Senyor s’emporta part de la llet!

Socialisme pur – Vostè té dues vaques, el govern se les emporta, les posa en un corral comunitari juntament amb moltes d’altres. Vostè ha de vigilar les vaques de tothom. El govern li dóna tota la llet que necessita.

Socialisme burocràtic – Vostè té dues vaques, el govern se les emporta en un corral comunitari juntament amb moltes d’altres. Les vaques són vigilades per ex–cuidadors de gallines i vostè ha de cuidar les gallines que el govern els hi ha pres. El govern garanteix la llet i els ous que estan en el reglament.

Feixisme – Vostè té dues vaques, el govern se les emporta, a vostè el paguen perquè les vigili i després el govern li ven la llet.

Comunisme pur – Vostè té dues vaques. Els veïns l’ajuden a cuidar-les, entre tots es reparteixen la llet.

Comunisme rus – Vostè té dues vaques, vostè ha de vigilar-les, el govern s’emporta tota la llet.

Comunisme cambodjà – Vostè té dues vaques, el govern se les emporta, vostè és afusellat.

Dictadura – Vostè té dues vaques, el govern se les emporta, vostè és reclutat per l’exèrcit.

Democràcia pura – Vostè té dues vaques, els veïns decideixen qui es queda la llet.

Democràcia representativa – Vostè té dues vaques, els veïns escullen a algú que deicideixi qui es queda amb la llet.

Democràcia UE – Vostè té dues vaques, el govern li diu com les ha d’alimentar i quan les ha de munyir. Després el paga perquè tiri la llet a les escombraries. Després, el govern, s’emporta les vaques, en mata una i muny l’altra, Al final, el govern, l’obliga a emplenar papers justificant la falta d’una de les vaques.

Anarquia pura – Vostè té dues vaques, o ven la llet a un preu just o els seus veïns el maten per robar-la.

Capitalisme – Vostè té dues vaques, en ven una i es compra un toro.

Humanisme – Vostè té dues vaques, la lliga protectora dels animals se les emporta cap al zoo.

Hinduisme – Vostè té dues vaques, elles li diuen el que ha de fer.

Surrealisme – Vostè té dues girafes, el govern l’obliga a ballar salsa.

Democràcia argentina – Vostè té dues vaques i per això ha de pagar: IVA 21%, ingressos bruts 6%, ingressos intel·ligents 12%, fons d’atur del toro 3%, promoció exportació de taronges 10%, impost a la mare desnutrida 2%, fons a la copa de llet provincial 4%, fons de copartició unitària 8%, fons carpa blanca 10%, fons carpa negra 8%, fons promoció de la mantega 14%, foment a la producció 10%, il·luminació obelisc 10%, impost fons reservat 8%, fons incentivació legisladors 10%, fons lluita contra la Triatoma infestans 4%, fons incentivació del camp 10%. Total 140%.
La DGI li accepta les dues vaques com a avançament a l’import de l’any que ve, l’import de la llet produida serà acceptat com a part del pagament de la demora de l’any anterior i li donarà facilitats per hipotecar les seves terres i liquidar el deute.
Aquestes condicions no l’eximeixen d’altres impostot que puguin sorgir.

Breu diccionari penyacampus-català

Amb X amics penyacampusians.
Ameba ésser vivent singular magníficament imitat per la Pilar.
Avón? "a on?"
Botar vegis xinar.
De tres a cons? expressió que manifesta perplexitat o bé falta d'atenció o ignorància pel que s'ha dit anteriorment.
Et ruixo de gasolina i t'encenc! expressió sense sentit aparent que manifesta ganes de gatzara i xerinola. Altres expressions equivalents serien entre altres flexions!, la mare m'ha dit que vagi en compte amb el gas, em va visitar el dr. Ogoma i em va dir que tenia trencat el coll del cinquè metacarpià, ahir vaig anar a cal notari, ens donaràn la insignia d'or i diamants de la udg d'aqui a Oxford i Hamvard, etc... (aquestes tres últimes expressions cal dir-les fent tonada i emfatitzant en comunió la última paraula).
Menja carn de porc...! cançó popular típica penyacampusiana (cal entonar-la amb qualsevol cançó ben parida canviant-li la lletra original per la de la cançó popular).
Rebentar enfadar-se, enutjar-se | Rebentu! en Cebs està emprenyat.
Trotar vegis xinar.
Vidre cervesa |(genèric) beguda | aqui falta vidre! "això no està prou animat!"
Xinar realitzar l'acte sexual.

REFLEXIONEM! (vergonaya sobre les autoritats sanitàries del nostre país)

GONZALO ESPÁRRIZ (DPA)
WASHINGTON (EEUU).- Hasta hace poco, la potencia económica de China generaba respeto e incluso miedo en EEUU. Ahora la amenaza ya es una realidad establecida, y numerosos grupos de poder, "lobbies" y asociaciones de usuarios están llamando abiertamente a combatir la "invasión": es la campaña 'China Free' (algo así como 'Libre de China').
El lema nació cuando un fabricante de comidas libres de grasa de Utah decidió etiquetar sus productos como 'China Free'. La experiencia fue reflejada en principio como una excentricidad, pero en muy poco tiempo se convirtió en una campaña en toda regla.
El poderoso canal televisivo Fox News dedicó hace unas semanas un programa íntegro de una hora a denunciar la escasa calidad de los productos procedentes del gigante asiático. CNN, por su parte, tiene casi a diario un espacio titulado 'Made in China' ('Hecho en China').
El resto de medios prestan también mayor o menor atención, y las autoridades siguen la corriente. En los últimos meses se multiplicaron las denuncias sobre irregularidades en productos etiquetados en China. Desde octubre, el 61% de los productos retirados del mercado por las autoridades procedían de China.
Variedad de productos retirados
En enero fueron 100.000 collares para niños. En abril, la Administración de Comidas y Medicamentos (FDA) descubrió que más de 100 productos distintos para alimentar animales estaban contaminados con melanina. En mayo, 900.000 tubos de dentífrico destinados a hoteles, prisiones y hospitales fueron retirados de la circulación cuando se averiguó que contenían un producto químico usado en anticongelantes.
En los meses siguientes, se interceptaron más de 50 barcos procedentes de China cargados con diferentes pescados y mariscos que, según la FDA, estaban contaminados con salmonella y antibióticos que no se pueden eliminar al cocinar.
Y esta semana le tocó el turno a los juguetes. Primero fue la marca Fisher-Price la que retiró del mercado un millón de muñecos, incluidos algunos del popular programa de televisión 'Barrio Sésamo', por contener pintura con plomo. El responsable de la fábrica en China fue encontrado días después muerto, aparentemente después de haberse suicidado.
La firma Mattel, por su parte, anunció el martes que deben retirarse más de 18 millones de sus juguetes en todo el mundo (500.000 de ellos en España) porque contienen piezas magnéticas que pueden ser tragadas por niños. La mitad de esos productos se vendieron en EEUU y Canadá.
Algunos expertos intentan extender calma y prudencia entre la población. "No debe cundir el pánico, estas cosas ocurren. Se trata de revisar bien los juguetes antes de comprarlos, como ya debía hacerse antes", afirmó a CNN Eric Johnson, de la Escuela Universitaria de Negocios de Dartmouth.
Otros, sin embargo, desatan la alarma total. "El escándalo de los productos importados desde China creció a un nivel que el público debería demandar etiquetas de 'China Free' en cualquier cosa que vaya a la boca. Esto incluye no sólo comida, vitaminas y medicinas, sino pasta de dientes y juguetes, que todos los padres sabemos que acaban en la boca de los niños", asegura la analista conservadora Phyllis Schlafly.
La sombra del poderío chino
La base es una preocupación de salud, pero nadie puede obviar que en el trasfondo existe una motivación económica, porque el poderío del gigante asiático da miedo. Las importaciones de China se multiplicaron casi por seis en el último decenio: de 51.000 millones de dólares en 1996 a 287.000 millones en 2006. En 2003 China ya superó a México como el mayor exportador a Estados Unidos.
Los principales productos son maquinaria y equipamiento eléctrico (64.900 millones) y equipos de generación de electricidad (62.000 millones). Pero al abanico es tan amplio que los estadounidenses viven en gran medida y casi sin saberlo de productos chinos.
Recientemente, la escritora Sara Bongiorni embarcó a su familia en un experimento en principio curioso que relató en su libro 'Un año sin Made in China'. La realidad fue dura: electrodomésticos, juguetes, zapatos, muebles y adornos de todo tipo, incluidos los de Navidad, proceden del antiguo 'enemigo comunista'.
"Después de un año sin China, puedo decir lo siguiente: se puede vivir sin ello, pero cada día es más difícil y más caro. Y dentro de una década probablemente no sea tan valiente para intentarlo otra vez", afirma Bongiorni.
La amenaza para los estadounidenses no es solamente dentro de su territorio, sino en sus mercados favoritos. Entre ellos, Latinoamérica es el más evidente campo de batalla en la actualidad: allí se destina la mitad de la aún modesta inversión exterior de China, que prometió además multiplicarla por 50 en menos de 10 años.

Dol

Qui plora la meva mort?
Estúpids germans
pels jardins i les cuines fumoses,
i pels carrers, íntims com una cambra,
lamenten en veu alta el meu traspàs.
Qui plora la meva mort?
Parents manefles
s’han dispersat per les quatre províncies
per fer saber la trista nova
muntats en tristes bicicletes de lloguer.
Ningú no m’estima, però.
Plorar és estúpidament fàcil
i la gent ho considera edificant i pur.
Qui plora la meva mort?
Hi havia cinc arbres al meu jardí;
ara tots cinc han tret florida, al·lèluia!
Ploreu per vosaltres, odiosos germans
que resteu esperant el vostre torn.
La Dama és amable i sol·lícita
i acull com una dona acull el nou amant.
Qui plora la meva mort?
Estúpids germans
pintats i entercs com ninots de titellaires.

(M.Martí i Pol)

Solters en lluita!

Perquè si a tu t'agraden els flams, iogurts i diversos productes lactics envasats t'obliguen a agafar-ne quatre a tres dies per caducar?
Perquè si vaig a un restaurant sol m'haig de fer pregar per a que em donin taula?
I parlant de restaurants... perquè no puc triar paella per a mi sól si m'agrada???
Perquè si vas sól de marxa les ties passen de tu com de la merda i en canvi si vas amb parella es fixen més? què pasa? els hi va el morbo de fer saltar el xicot o què?
Perquè si vols buscar-te la vida llogant un pis i dius que penses viure-hi sól els propietaris et miren amb mala cara i et posen a la cua de la llista?
Perquè els Mossos es fixaràn més en aturar el teu cotxe si veuen que hi vas sól que no pas acompanyat? (també val a dir que si hi aneu una colla en cotxe us paren segur...)
En definitiva... perquè els solters ho tenim més complicat tot (i no em refereixo al tema econòmic) que no pas les parelles i/o companys/es de pis????

Jordi

L'economista insolvent

Salut, colla de sentimentals...
ara que ja aneu deixant enrera aquests dies de fervor romàntic -culminats amb una magnífica performance de bevedors compulsius de gintònics amb corbata i vestits llargs- torna a ser hora d'assentar els peus en terra i preocupar-nos de coses més mundanes i sens dubte menys interessants però, qué voleu! La meva missió en aquesta vida ha sigut sempre la mateixa: anar posant aigua al vi procurant que algú s'hi ennuegui...
Veient el que està passant els darrers dies en aquest nostre petit país, m'he adonat que he de donar gràcies als déus per haver-me enviat en aquest tros de terra i no -posem per cas- a tediosos països com Àustria, Dinamarca o Finlàndia. A veure, repassem: l'apagada a Barcelona (sort del gloriós exèrcit español i els seus generadors de la srta.pepis), el càncer de rodalies de renfe (quatre gotes i un país aturat... sort que no estem en guerra), les obres eternes de l'ave (això ja fa riure sense comentaris extra), les cues per pagar als peatges de l'autopista (per què feu cua per poder pagar, no?), els col.lapses a l'aeroport (i el seu magnífic joc estival "jo estic a Cancun i la meva maleta a Pekin! Bravo!"), etcetcetc (aquest estiu encara falta el tradicional brot de salmonel.losis: permanezcan atentos a sus pantallas). Davant tot aquest panorama i la rapidesa i la coherència de les respostes dels nostres polítics, la pregunta que es genera és clara, senzilla i concissa: ens han pres per imbècils o qué?
En qualsevol país civilitzat, una sola situació d'aquestes abans exposades haurien provocat el rodament (metafòric) de caps. I en algunes èpoques passades, el rodament literal, però això és una altra història. I aquí, qué es fa? Marxar de vacances. Quan una empresa no funciona i es troba immersa en el caos, el gerent no marxa de vacances. I l'estat, no ho oblidem, és una gran empresa gestionada per gerents molt ben pagats. Potser massa.
Apa, cuideu-vos! I sobretot, alerta amb la maionesa!

PS: per cert, el matrimoni Saura-Mayol estan, respectivament, de president de la generalitat i alcadessa del cap i casal en funcions... Catalunya torna a ser zona roja! (i verda) (i violeta).

Carta oberta a Francesc i Virginia.

Voldria dedicar-vos unes paraules a títol personal però que crec queda maco que la resta de la penya les llegeixi. Es més: animo a tots i cadascun dels membres d'aquesta "jauria humana" anomenada penyacampus que facin el mateix com a petit detall d'épileg de tant brillant celebració que vam gaudir tots plegats.
Virginia: ja sé que aixó que ara diré per a tu és més que sobrevingut però
(i estic segur que pensaràs el mateix que jo) si t'ho diu un amic del teu, ara, marit el concepte adquireix un valor afegit impossible d'el·ludir. Tens una sort inmensa de tenir en Francesc al teu costat perquè és una persona íntegre i coherent com poques he vist; i el més difícil de tot: té una capacitat de control de la seva vida impressionat i, sobretot, sabent matenir l'equilibri entre aquest control i la tolerància amb l'esperit de la vida dels que l'envolten i això, és clar t'hi inclou molt directament a tu. Ho ha demostrat abastament amb les seves amistats perquè, cosa rara avui en dia tal com va la societat, és una persona que a més de parlar, escolta i això. crec, és un gran privilegi per a tots que l'envolten. En definitiva, Vir, que estic segur, esfeïredorament segur de que seràs molt feliç amb en Francesc.
Francesc: saps que no conec a la Virginia tant exhaustivament com tu, però, malgrat que moltes vegades m'equivoco amb la gent (snif!) tinc la esclafant impressió que ella és ella per a tu. És la peça de trencaclosques que necessitaves, és l'alte platet de la balança, és, en definitiva, el final definitiu de la teva recerca, aquella recerca que tots iniciem a la vida i pocs, realment pocs, en arrivem al final definitiu. Una vegada, en una pel·lícula vaig sentir com la protagonista, que perseguia constantment l'amor de la seva vida i, per atzars del destí, mai hi aconseguia arrivar-hi, deia la següent frase: "al cap i a la fi és la recerca la que dona sentit a la meva vida" però jo trobo que aquesta forma de pensar és absurda... El que realment et fa fort no és el cercar, caure i tornar-te a aixecar; el que et fa trobar-hi sentit a tot és el premi, el goig, l'alegria, la seguretat, la pau interna de tenir amb tu aquella persona destinada a formar inexorablement part de la teva vida... i jo sé que la Virginia és això per a tu i més... molt més... tot queda, en aquest sentit, més enllà de tota definició o explicació racional perquè... com és poden explicar en paraules els designis de l'esperit?
Tal com va dir el capellà, el dissapte, vosaltres dos no només esteu enamorats, que no deixa de ser quelcom passatger, sinó que, més que rés, US ESTIMEU... i això és l'únic, insisteixo l'únic que, a totes instàncies, en tot l'únivers que a vosaltres us ha d'importar.
Gràcies per llegir-me aquestes miques de ratlles i que tingueu tota la sort que altres no han tingut.

Jordi.

Unes Paraules (notes sobre un petit discurs al casament Virginia-Francesc)

Ja hi ha hagut algú que ha dit que llegís el poema: m’hi nego! Tingueu paciència, ja el veureu un altre dia, però avui no.
Per compensar-vos una mica us parlaré de la feliç parella: són rars, no més que tots vosaltres, jo em deixo apart.
La primera vegada que en aquests moments recordo haver vist en Francesc va ser en el primer sopar que es va fer a la facultat. Va arribar tard, aquesta mania em va costar molt de treure-li, però al final crec que hi hagut un bon resultat. Bé, continuem, ell i en Robert van arribar tard, avui tots dos són aquí feliçment casats: potser també hauria d’haver arribat tard, jo! (PLATEA-XUPITO)

Després em van començar a interessar les seves excentricitats i bromes que segons m’han comentat, l’Àlex,el seu germà, ja l’ha superat, però bé, és llei de vida!
Al llarg de la nostra amistat hem viscut molts moments, alguns de bons i altres de no tan bons, i la que explicaré ara és un dels no tan bons, però que amb el temps es converteix en una batalleta que fa gràcia, és la mal anomenada nit DELS VIDRES TRENCATS (no la del 1938 a Alemanya) sinó una de fa uns 10 anys , en Francesc quan li agradava molt una cançó es posava boig i començava a saltar... (LA HISTÒRIA)

Però aquestes batalletes no serien res si no hi hagués hagut una relació que ha perdurat durant tots aquests anys, relació que ha implicat amistat, i una amistat que no hagués estat possible sense la tolerància que ens hem professat mútuament, ja que sempre hi ha temes que un xoca amb l’altre però que parlant sense rancors i amb sinceritat sempre s’ha solucionat ...

En canvi, la primera vegada que vaig veure la Virgínia... oh, aquella nit! Va ser sonada i sempre anirà acompanyada, i perdoneu-me per l’expressió, de les paraules “PUTES AMIGUES” usades molt sovint per en Dani, avui també present aquí... a la Virgínia la vàrema anar coneixent a poc a poc, molt a poc a poc, ... però Francesc, t’he de dir que he dormit amb ella a llocs tant diferents i en un espai de temps tant curt que tu no ho faràs en tota la vida de casat. He dormit amb la Virginia en un convent, en un alberg públic, en un alberg privat, en un paller reconvertit en garatge i a l’habitació d’un hotel de 4 estrelles, i no em puc apuntar el mèrit jo tot sol ja que també en cada un d’aquests llocs també dormia en Cebs, avui també aquí. tot això seguit, sense pausa, un dia rere l’altre, fins arribar a Santiago de Compostela.

La veritat és que quan començo a parlar de coses que m’agraden no tinc aturador, però tot s’acaba, i en aquests moments l’única cosa que se m’acut dir per acabar és que tingueu una vida molt pròspera, que tingueu amor i molta paciència en els moments difícils. El futur és vostre.
Ambx un brindis pels feliçment casats

Avui és el gran dia!

En Francesc i la Vir es casen!!!
Avui comenceu una nova part de la vostra HISTÒRIA.
Enhorabona! Moltes felicitats!

Visca la república!

Ara que sembla que torna a estar de moda entre alguns jutges -sens dubte col.locats per l'olor de naftalina de l'armari on guarden la camisa blava- carregar-se a aquell qui gosa dir res contra la "casa real", potser seria bo recordar uns precursors que, en el seu dia, també van tenir problemes... cliqueu i ploreu, colla de nostàlgics!

http://www.youtube.com/watch?v=rXHjOhjpljw

Manca 1 dia!

Acuarela

Aquí teniu una cançó de Seguridad Social. Ja que dissabte van tocar a Salt i va estar molt bé el concert he pensat en deixar constància d'aquest fet. La cançó potser no és de les més escoltades del grup, però és molt bonica.



ACUARELA
En los mapas del cielo,
el sol siempre es amarillo;
y la lluvia y las nubes,
no pueden velar tanto brillo.

Ni los árboles nunca,
podrán ocultar el camino;
de su luz hacia el bosque perdido,
de nuestro destino.

Esa hierba tan verde,
se ve como un manto lejano;
que no puede escapar,
que se puede alcanzar con sólo volar.

Siete mares he surcado,
siete mares color azul;
yo soy nave, voy navegando,
y mi vela eres tú.

Bajo el agua
veo peces de colores,
van donde quieren,
no los mandas tú.

Por el cielo va cruzando,
por el cielo color azul.
Un avión que vuela alto,
diez mil metros de altitud.

Desde tierra saludan con la mano;
se va alejando,
no sé donde va;
no sé donde va.

Sobre un tramo de vía,
cruzando un paisaje de ensueño;
en un tren que me lleva de nuevo,
a ser muy pequeño.

De una américa a otra,
tan sólo es cuestión de un segundo;
basta con desearlo,
y podrás recorrer todo el mundo.

Un muchacho que trepa,
que trepa a lo alto de un muro;
si se siente seguro,
verá su futuro con claridad.

Y el futuro es un nave,
que por el tiempo volará;
a Saturno, después de Marte,
nadie sabe donde llegará.

Si le ves venir, si te trae amores,
no te los roben sin apurar;
aprovecha los mejores,
que después no volverán.

La esperanza jamás se pierde,
los malos tiempos pasarán.
Piensa que el futuro es una acuarela,
y tu vida un lienzo que colorear. (que colorear.)

En los mapas del cielo,
el sol siempre es amarillo;
tú lo pintarás.
Y la lluvia y las nubes,
no pueden velar tanto brillo;
tú lo pintarás,

Basta con desearlo y podrás,
recorrer todo el mundo;
tú lo pintarás.
Tú lo pintarás.


Raquel

Manquen 2 dies!

Manquen 3 dies!

Manquen 4 dies!

Torno a estar conectat al mon exterior!

Woooooooones penya! Sóc aquell individu amb ulleres namica "raru" que es desmaia als comiats de solter i li dona per anomenar el títol, autor i any de la cançó que estigui sonant en aquell moment a qualsevol lloc... Després de gairebé 2 mesos d'incomunicació virtual i més de 25 dies d'ardues, sofocants i sobretot fastigoses negociacions amb Timofónica he aconseguit el que fa uns dies semblava una auténtica utopia: disposar d'internet a casa dels meus avis! Doncs rés, esteu avisats: m'hi deixaré la pell en aquest bloc si és necessari. O sigui que ja podeu tornar a penjar el missatge de "pàgina web només per a adults" aqui...

Manquen 5 dies!

Manquen 6 dies!

Manquen 8 dies!

L'economista insolvent

Salut, estimats contribuents...
els antics romans, aquella gent que es passava el dia deixant anar cites en llatí per a la posteritat, van dir-nos que errare humanum est. Els catalans, aquesta gent que ens passem el dia aprovant estatuts per a la posteritat, solem dir que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. I jo, un intangible dels temps moderns que em passo el dia tocant les posteritats alienes, duia -essent adolescent- una cita escrita a la carpeta que resava: "Equivocar-se és humà, perdonar és diví... reincidir és diabòlic".
Tota aquesta tirallonga (bonica paraula... si no sabeu qué vol dir, busqueu-la al diccionari) ve donada pels fets de la setmana passada a l'illa d'Eïvissa, l'enfonsament del mercant "Don Pedro" i el conseqüent i ja tradicional vessament de cru a les aigües del, en aquest cas, Mediterrani. No cal entrar a valorar el fet en si perquè és inútil. Fets com aquest han passat, passen i continuaran passant (mentre els vaixells funcionin amb fuel i naveguin pel mar, és clar). El que jo em pregunto és: fins quan haurem de continuar pagant (aberrantment bé) dirigents incapaços de reaccionar correctament davant una catàstrofe? És escopir a la cara dels ciutadans sortir immediatament després dels fets i manifestar que "tot està sota control" i al cap de vuit dies tenir la cosa pitjor que mai. Ja m'imagino el senyor ZP: "Les puedo asegurar que dentro de un año, en el tema del crudo en las costas de Ibiza, estaremos mucho mejor que ahora." Només faltaria, no et fot!
Però el que ja és per vomitar és la reacció dels senyors del PP. Els que van tenir l'honor de gestionar amb tanta eficàcia la pitjor catàstrofe natural de la història de la península, els de les caceres a deshora i els "hilillos de plastilina", tenen la puta barra (perdó per l'expressió però no és gratuïta) de criticar la gestió del govern en l'afer. Quan el que haurien de fer és amagar el cap sota l'ala i no fer soroll per evitar-se el ridícul que estan fotent. El que passa és que de sentit del ridícul no en tenen. Ni vergonya. Ni memòria. Fins qua haurem d'aguantar tanta fatxenderia i inutilitat? Ja que està clar que no pensen tenir-nos en compte, potser que comencem a reflexionar-hi. Seriosament.

Un record pel blog! Felicitats i gràcies per haver-nos invitat

Estem tips!

Salut, companys...
som la Marta, en Robert i en Xibi. Acabem de sopar als peus de la catedral protagonista del conte que va llegir en Jordi al comiat d'en Cesc. Recomanem fervorosament a qui pugui i VULGUI anar a fer un mos a les paradetes del festival de músiques religioses i del món mundial (s'acaba diumenge dia 15).
El nostre menú d'avui: arròs fregit amb verdures i pollastre (Tibet), shawarma amb pa de pita (Sudan), "capachito" de pollastre, formatge i altres potingues (Xile), pinxo de vedella i porc (Colòmbia) i assortit de pastissos que s'ha menjat en Robert (Mèxic). Tot plegat regat amb cerveses Cap d'Ona (Perpinyà, nord dels Països Catalans) i vi negre Synera (centre dels Països Catalans). Tot plegat ho estem rematant amb unes ratafies i un gintònic a La Llibreria (com un divendres qualsevol).
Només volíem transmetre a la parròquia el nostre sentiment multicultural, ètnic i de bon rollo en general que ens embarga en aquests moments. Sentiment que esperem poder allargar fins aquest dissabte al casament de la Maria i en Marc2, on es farà plausible el goig i les ganes de viure de tots envers... envers... ara ens hem embolicat una mica massa... salut!!!!

Martona, Ruber i Xibi.

En faig 30 !!!

Hola,

Diumenge dia 15 de juliol faig 30 anys !!! Com sabeu, us convido a tots a casa a sopar. Després sortiem un ratet i a vere si aquest cop acabem tots a mar. Penseu que us podeu quedar a dormir, que tenim llits de sobre.

Qui ve? Aneu-m'ho confirmant !

La direcció ja us la donaré a través d'algun mitjà no tan públic.

Maria

Gora San Fermin!!!!

La Pilarin!

La Pilarin! El seu gran discurs i el poema



MArc

La sorpresa que no va poder ser gràcies a ell mateix: en Quim!

En Quim



MArc

Primer fragment amb video

Bé,
és una llàstima que no penséssim abans grabar totes les lectures, però què hi farem. Aquest va ser el primer que es va videojar. Aniré penjant videos, paciència...
MArc

Francesc ! Posa't a l'aparell !!!!

Agraïment

Hola gent. La despedida de solter va ser original i molt currada. Sincerament us estic molt agraït perquè la vau fer molt personalitzada. I es que ja són uns quants anys!... Aquesta és la meva manera d'agraïr-vos el cap de setmana passat. Gràcies de tot cor.


http://picasaweb.google.es/penyacampus/FotosCampusDeFaUnaDCada?authkey=C1aXBtXVb9E

A la feina, cap risc

Hola qué tal...
ahir vaig estar veient les imatges del funeral dels soldats aquests que van morir "en missió de pau" i em van fer pensar (tranquils, ja m'he recuperat). Resulta que aquests nois van morir fent la seva feina, una feina que van escollir lliurement com n'haguessin pogut escollir qualsevol altra. Doncs resulta que per això, mereixen tot aquest muntatge (van transmetre el funeral en directe per TVE!) i seran notícia vés a saber quants dies. I jo em pregunto: per què no es fa el mateix amb qualsevol altre treballador? Retransmetran el funeral d'un paleta que es foti daltabaix d'una bastida? Serà portada de tots els diaris un pagès que bolqui amb el tractor i s'hi quedi atrapat a sota? Aniran el príncep, el president del govern i el cap de la oposició a donar el condol a la vídua d'un operari enganxat per una premsa hidràulica? Debatran al congrés les causes d'aquestes morts i se n'intentarà aprofitar electoralment la oposició? Què tenen aquests soldats de millor que qualsevol de nosaltres (a part de portar amb orgull uniformes ridículs i saber caminar alineats i alienats marcant el pas)? Reflexionem-hi, que deia aquell...

Salut!

L'economista insolvent

Salut, benvolguts intrascendents...
ja torno a ser aquí, no em pregunteu per qué. Estic content de veure que durant la meva forçosa absència heu dut a terme tota una sèrie d'activitats dignes d'una colla com la vostra. Mai em defraudareu. Pel que he pogut llegir i per la devoció que sé em professeu (no ho negueu, sóc irresistible) suposo que us pregunteu quins són els motius de la meva desaparició temporal d'aquest blog.
Tot va començar ja fa mesos, un bon dia en que un amic em va convidar a una festa. Bé, en realitat, es tractava d'un desconegut (les meves relacions humanes són més aviat pobres últimament) que em va encolomar un paperet de colors que anunciava una festa "rave". Jo, en la meva ignorància, vaig imaginar-me una festa ecologista, rotllo joves d'iniciativa i tal. I em va començar a divertir la idea de boicotejar-la fent servir gots de plàstic no reutilitzables, fumant maria transgènica i sent profundament insostenible. Però a l'hora de la veritat, aquella festa va resultar molt estranya. Tothom bevia aigua i menjaven uns lacasitos petitets que -ho vaig comprovar més tard- provocaven uns efectes sorprenents. De fet, a partir del setè lacasito jo ja veia raves gegants per tot arreu i em sentia ple de vida i energia (talment com si m'hagués fotut tres bricks de pascualfunciona). A partir d'aquí, el forat negre. El buit, la foscor, el no-res.
Vaig despertar-me fa pocs dies lligat al llit d'una institució psiquiàtrica on, una infermera molt amable, va deixar-me llegir la documentació a nom meu que s'havia anat acumulant durant aquest periode d'inactivitat cerebral: una factura de l'hospital per un aparell de rentats d'estòmac (es veu que va petar al quart), una denúncia per segrest i agressió a una ATS en el meu intent d'atracar la farmàcia de l'hospital per robar anfetamines, una denúncia del company d'habitació per obligar-lo a empassar-se el comandament de la tele, una denúncia del cap de planta per anestesiar-lo amb la seva pròpia xeringa, una denúncia per robatori i posterior destrucció d'una ambulància, una denúncia dels mossos per conducció temerària (aquests sempre tan originals òstia...)
En fi, no us vull avorrir amb la correlació de paperassa legal que tinc pendent. Només fer-vos saber que torno a estar en plenes facultats i, el més important, que torno a ser!
Fins ben aviat...


PS: el "publicador" d'aquest post vol recordar als lectors que només sóc un simple intermediari entre l'autor del text i aquest blog. Gràcies.

Pesic es va reunir amb Penyacampus

Hola a tots/es,

Doncs si, ahir vàrem estar distesament parlant amb Svetislav Pesic durant mitja hora a una de les taules de la terrassa del Lizarran.

Bé, però l'inici va ser el més impactant. Estàvem en Dani, en Jordi i jo assentats tranquilament a la terrassa del Lizarran quan de cop i volta un individu comença a fer crits a una dona que aparcava sobre l'acera de la Plaça Independència, no ens vàrem girar, però en Jordi va dir que ell no era gaire fisonomista, però crec que és... i llavors vàrem mirar cap als crits i ÉS EN PESIC! sí, en Pesic feia de Pesic fora dels terrenys de joc, a la vida quotidiana fa el mateix, quan no li agrada una cosa la demostra amb el seu taranna tant habitual: cridant! (això sí, educadament). Va ser quan en Dani (ja el coneixeu prou bé) el va cridar i després de vàries intentones dient-li i ensenyant-li una cadira perquè s'assentés amb nosaltres, així ho va fer! Va demanar un cafè i una coca-cola.

Una mica més tard va aparèixer en Robert, i també li va donar la mà tal i com havia fet amb tots nosaltres. Pesic va demanar a en Robert que no parlés català perquè no l'entenia.

Vàrem estar parlant de la seva situació a Girona, dels jugadors com Marc Gasol, Sada, Thornton i Gabriel, de la seva marxa i el fitxatge amb el Dinamo de Moscou... de l'Anna Pagans i d'en Maceiras, de la directiva i el futur de l'entitat... de les baixes de jugadors que tenia pensades per la temporada 2007/2008 i el seu perquè... uff un munt de coses més que ja parlarem quan ens veiem

També ens va dir que la seva filla Ivanna, que també juga a basket, li van demanar que fitxés en Lakovic en comptes de Marinovic... però bé... es va posar a riure.

Després de mitja hora llarga, tal com va arribar va marxar, es va aixecar ràpidament i va dir que se n'anava. El dia següent havia d'agafar un avió que el portava a Moscou, però el què veritablement volia en aquell moment era llegir el diari que portava a sobre, o sigui, que se'n deuria anar a un altre racó per estar tranquil i poder llegir el Mundo Deportivo.

MArc

L'economista insolvent

Aaaaah... aaaaaah... qué... qué m'ha passat? On sóc? Qui sóc?
Ooooooh, per tots els déus, que algú apagui aquesta llum que m'encega!
Per qué estic postart en aquest llit? Qué són aquestes corretges?
Això no m'agrada! Que algú em tregui d'aquí!!!!

(continuarà...)

Remember (I)

En Serafí de Ca la Borda de Trescallons, de la comarca de l'Alta Rafaga presenta el plat:
"Remèjol amb farciment de teixorda i salsa marfallona tendra, sobre un llit de gelucs a la ratafia de guànecs". Per fer-lo agafarem el remèjol d'aproximadament un quilo de pes. Ha de ser jove. Per saber si és jove li heu d'arrencar la cua, se li talla la salarda i es tasta: si té espines és peix, i si no en té remèjol tendre, que té un color vermellós, sino es torna com una cosa marronosa-verdosa.
Agafem el remèjol i el posem sencer a la cassola (si pot ser de les de teletenda), a foc lent uns cinc minuts -ull amb l'oli!- perquè li salti la pell, però s'ha d'estrallofar abans.
Mentre s'estrallofa el remèjol farem una picadeta amb les marfallones, all i julivert -val més que en sobri no pas que en falti-. Per preparar el farcit de fetge de teixorda, que és molt difícil d'aconseguir perquè no existeix, ja que la teixorda és un vegetal i mai no ha tingut fetge. Encara que antigament, totes les plantes del món en tenien de fetge, però per l'acció de la gravetat el van anar perdent per tant podem posar-hi fetge de codorniu o pèsols. Avui hi posarem pèsols, verds i tendres, ja que l'important és la textura. S'ha de fer de tipus francès, amb decisió, amb les mans. Seguidament hi posarem el fetge de teixorda i la salsa de marfallones.
Per fer el llit hi posarem una safata o un bol, coberta de paper d'embalar (mai paper de plata), així el guisat agafa el gust de pesarics i fenamec.
Ara anem per fer el llit de gelucs a la ratafia de guànecs. Els gelucs poden ser de rastell o de trefona, segons gust del consumidor; els de trefona tenen un gust més de cimbell, són més cars i no s'estrallufen. Totes les trefones s'estrallufen.
Tirem la ratafia a la safata i que s'emborratxi per fer un llit borratxo. Ho reguem més amb la ratafia de guànecs feta amb martons joves com l'espinell, el ferluc, el camarmell i el tramegany (que només se'n troba a la comarca de l'Alta Cimbergella).
Ja tenim el llit de tremeranc amb la trascorda ben refregada.
Per fer la presentació i a falta de plats, es pot fer amb la bossa de la brossa, amb l'avantatge que no es confita la ratafia. S'hi ha de tirar tot el remèjol de cap per avall. Per acabar la presentació hi posarem una mica de marfallones tendres i caluixos de julivert. Ja està llest per servir.

Sense Títol - 2

Sé que a la Marta li farà il·lusió

Us la dedico!

Avui he agafat el cotxe i al posar la ràdio, per casualitat, sonava una cançó de Sau que feia molt que no sentia i que m'agrada molt.

A PROP DEL MAR
Si no vas molt de pressa pels voltants del meu carrer,
veuràs les cases blanques i un bar que està sempre obert.
Bicicletes que van amunt i avall, que travessen tot el parc,
una església molt a prop del mar i carrers amb nom de sant.
Si no vas molt de pressa i mires al teu voltant,
veuràs portes obertes que et conviden a passar.
Digue'm si el carrer fa olor de mar, si fan soroll els finestrons,
si les sirenes sonen cap al tard, si a les terrasses hi ha coloms.
Si vas a prop del mar, si veus a la meva gent,
si vas a prop del mar, digue'ls-hi que penso en ells.
Si no vas molt de pressa i et pots aturar,
mira'm a les seves cares, si hi veus el temps passar.
Si en els seus ulls hi ha la felicitat i en la pell el seu treball,
si la vida segueix endavant, com jo la puc recordar.
Si vas a prop del mar, si veus a la meva gent,
si vas a prop del mar, digue'ls-hi que penso en ells.
Si vas a prop del mar, si vas a prop del meu carrer,
si vas a prop del mar, veuràs la meva gent.
SAU, Amb la lluna a l'esquena (1998)


Foto: Cap de Caballeria, Menorca

Raquel

MÀRTIRS

Són la gent blaugrana de mena creient, devota, patidora, soferta i supersticiosa.

Sants, santes i verges han vist amb sorpresa, com blasfems s'agenollen als seus peus i encenen ciris implorant la seva gràcia sobre la terra verda. Recorren a amulets de tot tipus (alguns fins i tot són capaços de posar-se ridículs calçotets blaugrana) per neutralitzar l'acció del maligne i preservar la sort dels seus ídols. Són capaços de fer càbales numèriques i càlculs de possibilitats fins que s'apaga la darrera flama d'esperança, l'última cosa que, diuen, es perd en aquest món.

Es resisteixen a veure la realitat fins al darrer moment i , tot i que ja han vist volar alguna copa, no reconeixen que els han tornat a fer canari fins que s'ha tirat la darrera carta. Però la seva devoció es tan ferma que suporten el martiri amb un estoïcisme sorprenent. Després, els aficionats blaugrana sabran renéixer de les cendres de la temporada i afrontaran la següent amb fe renovada, tornaran a alçar la simbologia del seu credo i, si fa falta, hi posaran l'altra galta.

Aquestes quatre línies formen part d'un escrit que tenia per casa fa anys i panys i que he recuperat amb motiu del final de lliga tan emocionant que estem vivint en aquests precisos moments.

I que consti que vaig seguint el partit mentre escric això, eh?

Nota: el que diu es pot aplicar a qualsevol equip de futbol o a algun altre esport. Vosaltres mateixos.

Visca el Barça!

Marta

He quedat morta!

Platea = Supreme
Si, el que llegiu. Platea ha sofert una metamorfosi.
Avui, després d'un sopar a les tantes i una llarga sobretaula hem decidit anar a Platea. Però un cop a l'entrada una sombra tapava la part superior del meu con visual. He aixecat la vista i de sobte he notat un panell negre amb lletres daurades que anunciava SUPREME. ??? El porter ens ha comunicat que avui comencaven una nova etapa i que els clients habituals podiem passar sense invitació i sense previ pas per taquilla. Així que ha fet una clucadeta d'ulls al noi de dalt l'entrada i ens ha fet passar per la part dreta de l'entrada. Alguna cosa no anava com sempre, he pensat. I, efectivament. Un cop dins he observat les boles de mirallets bastant abaixades. I de cop uns feixos de llum palmipedes i de color verd m'han enfocat directament al rostre. En aquell moment m'he dit: "Necessito respostes!". He quedat morta. Però, com sempre, ens hem dirigit a la barra i ens hem situat just al lloc on comuniquen les dues barres. Els meus ulls no donaven crèdit del que estaven observant! Unes loques a la barra. Una "loca" anomenada Juan ens ha servit els convinats que prenem habitualment. M'he hagut de seure. No m'ho podia creure. A l'enterimat uns dj's punxant música (si és que així es pot anomenar).
El meu cap no parava de donar voltes. Volia respostes! No hi havien els "habituals". I finalment m'he decidit a preguntar. Es veu que avui era el primer dia del canvi, no han canviat d'amos ni res per l'estil. Simplement han fet una aposta estiuenca. I us dic la veritat, això m'ha calmat.
Finalment m'he anat adaptant. Bé, ja sabeu allò de que l'home és l'únic animal que s'ha adaptat en tots els climes terrestres.
A mi ja m'agraden els canvis. He acceptat que pintessin de blanc el local. Però jo demano, i si us plau: Quan volgueu fer un canvi d'aquesta mena...aviseu!!!
Ah! Respecte el presonal masculí, res a dir.
Així, que gent del Campus, ja ho sabeu, Platea estarà obert tot l'estiu però li haurem de dir SUPREME.

Raquel

Publicitat gens subliminal

Trio de faunus s'ofereix per actuar en tot tipus d'aconteixements: bodes, bautissos, comunions, divorcis, aplecs sardanistes, funerals, calçotades, comiats de solter/a (sobretot de soltera), jornades castelleres, trobades geganteres, farres patilleres, esmorzars tradicionals a la vora del foc, castanyades, manifestacions (mossos abstenir-se), pregons, sopars a canbronsoms... bucles en general.
Màxima fiabilitat i discreció. Ens portem el "traju" i la barretina (veure afoto del post d'aquí debaix). Només demanem disposar d'una barra lliure. Molt lliure.
Contacte: trucar al bar campus en hores d'oficina i demanar pel noi de l'excel.lent.

La lluita Campussiana

COMPANYS, ESTEM EN LLUITA (discurs d'en Robert al Casament de Joan-Marga)

Ens és molt difícil d’establir el punt de partida d’aquesta tragèdia. No sabem quan ni com vam conèixer en Joan, ni molt menys (i això és el que ho fa tan dramàtic) perquè punyetes encara som amics.

La hipòtesi més probable per respondre aquesta pregunta sospitem que ha de ser un encadenament de successos, una correlació infinita de causa-efecte, un bucle, en definitiva.

Reivindiquem el record i no abandonarem la lluita fins que aquells que tenen la resposta cedeixin a les nostres exigències.

Disposem d’infiltrats en tots els sectors susceptibles d’aclarir-nos aquesta qüestió, és a dir, d’aclarir-nos què ens atrau de la personalitat d’aquest home.

Els nostres escamots informatius abracen totes les possibilitats, tots els àmbits susceptibles de definir-ne els trets característics. Des dels incompetents departaments d’arqueologia de múltiples universitats catalanes fins a ambients foscos de bars de dubtosa salubritat (siguin o no quioscos marítims). Des de els corruptes sectors polítics en l’àmbit patrimonial fins als totpoderosos cossos i forces de seguretat de l’estat.

La informació és contínua però poc aclaridora, és per això que també hem optat per la coacció d’alts càrrecs de multinacionals prou coneixedores de les activitats d’en Joan Garcia. Des del Sr. Cuervo, de nom Pepe, fins a la folklòrica Estrelleta Damm, tan dolça i tan traïdora. Des de fabricants de pollastres a l’ast i altres aliments importats de la Xina, fins a cooperativistes de vins d’inqualificable qualitat.

Però fins ara l’únic que d’una manera vaga ha respost a la pressió després de suplicar clemència ha estat el Sr. Xartres, important personatge obridor de consciències turmentades com la que ara ens ocupa.

Tot aquest conjunt d’institucions i dirigents són els que coneixen realment la personalitat malaltissa d’aquest home, però com ja hem dit, encara no n’hem tret res en clar.





Així doncs, des del nostre centre operatiu, la República Independent del Campus des d’on intentem tancar definitivament aquest bucle, i en col·laboració amb altres centres de resistència etílica, continuarem la lluita armada. L’extorsió seguirà essent la nostra principal força per trobar què és el que ens uneix a aquest espècimen.

I que ningú no intenti aturar-nos, ni tan sols les tanques publicitàries, perquè tots plegats sota el lema de –nosaltres el patim, nosaltres decidim- respondrem sense pietat.

Necessitem acabar amb aquest ostracisme de la memòria, perquè tothom té dret a reconèixer-se en el seu passat i aquest fauno, ara unit a un altre no menys perillós, ens deu una resposta.

Moltes gràcies
Robert Garcia

Coses Maques

Nou capçal?

Què us sembla si hi poso això, a dalt del bloc, a sobre de la frase "quan vull ser-hi, pujo al campus"? Si teniu altres suggerències endavant. Perquè la foto que hi ha ara era la que venia de fàbrica, no? Es que he estat remanant pel bloc i he vist com es configurava tot plegat. Penso que millor això impersonal, que fotos nostres, no? O què us agradaria més? Una foto den Quim? De la UdG?... Fem-ho democràtic

Maria

HO SENTO

Demano 1000 perdons.
Perdó a tots aquells que vaig poder ofendre amb les meves paraules i fets.
SENTO haver de demanar perdó ara d'aquesta manera darrera d'una pantalla i sense poder acostar-me a vosaltres.
SENTO tot el rencor i odi que vaig poder deixar anar en un dia tant important per a vosaltres. SENTO no haver pogut controlar la situació a la que no hauriem d'haver arribat mai. No crec que em creieu pas però ho sento de tot cor i sé que em vaig equivocar. Espero que algun dia si no oblidar-ho podeu perdonar-ho.
Perdó a tots en general pel meu comportament de diumenge, no us culpo, jo en la mateixa situacio crec que hagués fet el mateix per un bon amic.
GRACIES per estimar-lo tant i tenir-li tant d'apreci, s´ho mereix.
Miriam.

I ara, què ens queda?

De tot plegat fa menys de 10 hores. Encara sento la música, encara ballo, i la ressaca apreta fort. Però tinc el cul posat a la cadira de la feina, i em sembla que em toca treballar durant unes 7 hores. Tanmateix en aquests moments ho veig impossible.
Ei, m'ho vaig passar molt bé ahir. Un dels millors casaments. I vam tornar a deixar el pavelló ben alt els del campus, com no podia ser d'altre manera. Es que ens vam portar genial tots plegats. Sou els millors !
En fi ! Que se'n vagi parlant ! O que se'n parli demà, que com diu en Marc, avui per molts és dia de festa, i quan és festa no hi ha temps d'escriure al bloc.
Un petó ben gros a tots !!

Maria

I demà... el gran dia!

Només falten 2 dies

Falten 3 dies

Després de tot

Algú sap de qui és aquest text?

Després de tot,
tot no ha estat res.
Tot i que un dia ho va ser tot.
Després de res o després de tot
vaig saber que tot no era més que res.
Ara sé que el no res ho era tot.
I que el tot només eren cendres del no res.
Tant seria si el no res fos res
si ara serà, després de tot,
després de tot per no res.

Millor Jugador Fase Playoff ACB de Quarts de final: Igor Rakocevic

Igor Rakocevic s'ha superat!

Ha estat esplènid, ha firmat uns quarts de final davant l'actual campió de la lliga ACB impressionants. En el primer partit va clavar 8/8 en tirs de 3 punts, en el segon partit el no menyspreable 7/10 en triples , mentres que el tercer partit van ser 4/7. Tot això per firmar 77 punts en 74 minuts de joc, o sigui, una mica més d' 1 punt per minut. Impres-sionant!.

També cal destcar els triples i assistències de Jaka Lakovic, els baskets magistrals de Rudy Fernandez i Juan Carlos Navarro, i finalment Axel Hervelle, un belga i del Madrid ( em fa molta ràbia -per lo bé que ho fa-, i em cau malament - perquè és del Madrid-), però mullant-me he de dir que va ser la clau de la victòria del Madrid sobre el Pamesa.

MArc