The Police

Així va començar The Police el dijous 27 de setembre de 2007 a l'Estadi Olímpic de Montjuïc.

I ja fa un any!!!

Si, ja fa un any i deu dies que tenim obert aquest blog. Així que, des d'aquí vull felicitar a la PenyaCampus per aquest esdeveniment. Moltes feleicitats!!!
Hi ha hagut temporades de molt moviment per aquí i altres de més tranquil·les, però malgrat tot hem aconseguit tirar endavant aquest petit nostre espai a la xarxa.
Moltes felicitats a tots!!! I per molts anys més!!!
Ens veiem al Campus!

Secció de Joan Creus (18/09/2007)

UN OR A CARA O CREU

LES CLAUS DE LA FINAL. Teníem la referència del partit anterior contra Rússia, que havia anat bastant bé. L’enfocament era similar. Calia tenir en compte el ritme, saber atacar una defensa especial que David Blatt marcava com a 2-5 (que barreja conceptes d’individual i zonal) i tenir en compte que els russos surten molt forts en els inicis. En principi tot va funcionar molt bé, però els problemes an venir quan el ritme va decaure i quan Espanya va tenir problemes per atacar aquesta 2-5. es va intentar amb sistemes preparats per atac contra individual i contra zona, i també aprofitant els desajustaments que aquesta defensa els provocava. Però Rússia va augmentar molt la intensitat defensiva, ja que l’arbitratge ho permetia, sobretot en la defensa dels interiors. A partir d’aquí hi va haver moltes dificultats per fer bàsquet. El partit es va ajustar i es va convertir en un final igualat. S’ha de felicitar Rússia i el seu tècnic, que, amb uns conceptes molt clars i aprofitant sempre les característiques dels seus jugadors, s’ha endut l’Eurobàsquet.

TENDÈNCIES. En aquest Eurobàsquet s’ha vist la dificultat que tenen els tiradors per sortir lliurats i buscar-se un espai per tirar després d’un bloqueig indirecte. Cada cop és més complicat. Ho fan amb èxit Popovic i Lakovic, per exemple. Encara que sembli un contrasentit, són bases que s’han hagut d’adaptar a la posició de 2, tot i que seria més propi d’alers purs. També es tendeix a veure menys el joc propi dels pivots, les pilotes interiors. Pocs equips ho han fet: Espanya, Grècia i, amb menor freqüència, Alemanya i Croàcia. Hem vist molts bloquejos indirectes al centre de la pista, amb menció especial per a Siskauskas , que resol molt bé aquestes situacions. I moltes accions d’un contra un partint més enllà de 6m25 i buscant l’espai per anar cap a dintre (Kirilenko i, especialment, Spanoulis). Per acabar, els triples. Sovint hem vist més bàsquets de tres que de dos. Vénen de situacions amb el tirador estàtic, preparat després d’una circulació de pilota o bé arribant a l’atac en transició (Nowitzki, Navarro, Garbajosa, Holden...) o després d’un rebot ofensiu.

FUTUR. Marc gasol ha demostrat una important evolució es del mundial i tot i que no ha jugat gaires minuts per diverses circumstàncies, té un futur esplèndid en el bàsquet. A part de qualitats tècniques, és llest i té caràcter. Ponkraxov, que ara jugarà en el Khimki, també ha jugat poc, però és un escorta amb molt bones característiques per al bàsquet actual: defensa, tir, visió del joc i intensitat.

EL DEBAT: DIAMANTIDIS O PAPALOUKAS. Fa dos anys era a Atenes per comentar un partit de l’Eurolliga i un taxista, que ho sabia, em va preguntar qui preferia, Papaloukas o Diamantidis. Li vaig contestar que tots dos eren molt bons, però ell va insistir que em mullés i, en vista de tanta insistència, li vaig respondre que Diamantidis. Han passat dos anys i, mentre amb el cos tècnic d’Espanya estàvem veient el Grècia-Croàcia de la segona fase, va tornar a sorgir la pregunta. Papaloukas o Diamantidis? Vam anar al vestidor per donar les últimes instruccions abans de jugar el nostre partit i, entre els jugadors, espontàniament, hi havia el mateix debat que, pel que sembla, exixteix a Grècia, però també en altres àmbits del bàsquet. En l’Eurobàsquet ha acabat jugant més Diamantidis, que fa més coses, potser més complet. Però quan es tracta de remuntar un partit prenent decisions arriscades, Papaloukas és més determinant. Potser no tan complet, però les coses que fa les fa millor. Per cert, entre els tècnics no hi havia unanimitat, però guanyuava Papaloukas. Entre els jugadors, Diamantidis.

Secció de Joan Creus (15/09/2007)

L’HORA DE LA VERITAT

EL QUE S’HA JUGAT. La selecció espanyola està guanyant tan fàcilment que sembla que no hi hagi rival. Fins i tot pot fer la sensació que les victòries arriben perquè el nivell no és bo. En els partits s’acaba arrasant, i hi ha la temptació de pensar que el rival no té nivell, que no té cohesió d’equip. Però si ho mires des de dins, veus que no és així. Pensem que Itàlia i Turquia, que no han entrat entre els vuit primers, tenen jugadors d’un nivell extraordinari. Si aquests equips no acaben entre els deu primers, com deuen ser els altres? Realment és que hi ha deu equips de gran nivell. Hi ha una qüestió fonamental, la dinàmica de grup, la química. Això és el que fa que la selecció espanyola deixi en ridícul alguns rivals. Un europeu és més dur perquè en un mundial aquests deu equips no hi són tots. Sí, hi ha l’Argentina i els Estats Units, i potser costa més ser a dalt, però el nivell mitjà d’un europeu és superior, i això, en el dia a dia, es nota.
De tots els equips, el que m’ha sorprès més és Rússia, per la seva manera de jugar. Tenen unes quantes combinacions: Samoilenko, que no sembla res de l’altre món però és un jugador d’equip que sap quin és el seu lloc, que no fa res més que passar i defensar. Coses com aquesta fan equip. Una altra combinació difícil de contrarestar pel contrari és la de Kirilenko, Khriapa, Monia i un dels grans com és Savrasenko. Si d’aquests quatre en posen tres a la pista, es converteixen en un dels equips més perillosos. David Blatt ha recorregut mig món, coneix molt el bàsquet i ha fet una preparació molt bona, quan tothom deia que estava fatal. Recordo un partit contra França en què Rússia va perdre de gairebé quaranta punts, però en aquell moment Blatt feia proves i al final ha trobat la fórmula ideal. Juguen amb molta disciplina i tothom sap què ha de fer.
Eslovènia també m’ha sorprès, perquè li falten homes importants. Udrih, Becirovic, Brezec, Nachbar... la majoria, jugadors de l’NBA. Ara tenen Smodis. És el que dèiem de les dinàmiques, perquè l’equip no és tan fort com el del mundial però obté millors resultats. Aquí també hem de destacar França, que, tot i que no ha triomfat i ha quedat eliminada contra Rússia, ha optat no per tenir els millors jugadors, sinó el millor equip. Per això, per fer un bloc, Claude Bergeaud no ha volgut jugadors de l’NBA. L’objectiu és el mateix.
EL QUE FALTA. Grècia m’agrada moltíssim, té grans jugadors, però els fa falta rematar els partits, malgrat el regal d’Eslovènia d’ahir. Ells juguen sempre cinc contra cinc, amb possessions llargues i fent treballar els atacs. Aquest és el seu estil, però jugant així costa rematar la feina, perquè no te’n vas en el marcador. El partit sempre serà igualat i, tot i la seva experiència, sempre hi ha més risc de perdre. És un rival, però, molt incòmode i difícil, tot i que en els dos últims partits Espanya l’ha vençutt amb facilitat. Estic convençut que podrem marxar en el marcadr amb diferències de més de deu punts, però si ells manen en el resultat, el partit serà molt igualat. O marxes o toca patir. Veig difícil que se’n vagin en el marcador per la seva manera de jugar. Papadopoulos a dins, uns contra uns i bloqueig directe. Els triples no són la seva principal arma: primer, pilotes a dins, un contra un i bloqueig directe, i l’últim recurs és el triple. Diamantidis, Spanoulis i Papaloukas no són grans triplistes, però el dia que els entrin ja et pots acomiadar de la victòria. Lituània depèn molt de Jasikevicius, i si no està bé Rússia té moltes possibilitats. Veig els russos en la final.

Article pàgina ACB

Matt Walsh lidera el triunfo del Ricoh Manresa sobre el Akasvayu Girona (80-101)
Una sensacional actuación de Matt Walsh, autor de 37 puntos, ha liderado el triunfo del Ricoh Manresa sobre el Akasvayu Girona (80-101). El triunfo manresano se cimentó en la fuerte presión defensiva impuesta desde el primer momento y el acierto anotador de su perímetro
Matt Walsh, se mostró infalible desde el triple (Foto Bàsquet Manresa)
Redacción, 11. Sep. 2007.- El Ricoh Manresa ha realizado un gran partido y ha derrotado con claridad al Akasvayu Girona (80-101), en lo que suponía el segundo encuentro de pretemporada para ambos conjuntos. El partido estuvo marcado por la sensacional actuación de Matt Walsh que acabó con 37 puntos y sólo falló su primer triple (acabó con 9/10).Desde el principio del encuentro, el conjunto manresano domino el mismo gracias a su fuerte ritmo defensivo y eficacia anotadora. Con un Walsh espléndido, Akasvayu Girona intentaba mantenerse en el partido gracias a las penetraciones de Cvetkovic (21 puntos) y las canastas de Montáñez (18). Sin embargo, el partido cambió cuando entrado en el segundo cuarto Vroman, por parte de Akasvayu Girona, y Callaghan, por parte de Ricoh Manresa, fueron descalificados. A partir de entonces, el equipo gironí sintió mucho su ausencia ya que sólo contaba con Drobnjak y Middleton como hombres interiores.Con superioridad interior y eficacia exterior, las ventajas manresanas fueron creciendo y el tercer cuarto concluía con 23 puntos de diferencia (60-83). Akasvayu Girona intentó reaccionar y subir sus líneas en defensa, pero Ricoh Manresa continuó con un gran acierto desde el perímetro, anotando tanto en posiciones cómodas como cuando sentían la presión del rival. Los últimos minutos sirvieron para dar rotación a los jugadores de ambos conjunto y dar por concluido un partido donde Ricoh Manresa evidenció que en estos momentos se encuentra más rodado y con toda su primera plantilla trabajando a un gran nivel.Akasvayu Girona (80): Sada (2), McDonald (10), Cvetkovic (21), San Emeterio (12), Drobnjak (8), Vroman (0), Middleton (6), Montáñez (18), Vila (0), Teruel (3), Muñoz (0).Ricoh Manresa (101):Martínez (9), J.Rodríguez (4), Sánchez (13), Rubio (10) Asselin (14), J.Grimau (2), Walsh (37), Hernández (2), Callaghan (2), Espil (6), Alzamora (2).Árbitros: Martín Bertrán, Perea y Guirao.Incidencias: Partido disputado ante unos 650 espectadores.

Secció de Joan Creus (03/09/2007)

NOMÉS SABEN GUANYAR

L’Eurobasket 2007 està a punt de començar. Les victòries en tots els partits que hem disputat, el bon ambient i el bon humor ajuden a fer més curts els trenta-set llargs dies de preparació. Encara que sembli una contradicció, el camí no és planer per a un equip campió del món que ha de compaginar entrenaments, partits i desplaçaments (constants, de vegades diàriament) amb tot un reguitzell d’actes i visites socials que s’han de fer, però que no agraden a gairabé cap dels components.
Hem estat en diverses capitals i m’ha impactat un fet curiós; com menys relació amb el bàsquet (Logronyo, per exemple), més expectació. No cal dir, doncs, que a Valencia (on juga el Pamesa) és on hem estat més tranquils.
I ja que parlo de qüestions d’impacte, n’explicaré una d’inesperada, almenys per a mi, durant les rodes d’escalfament prèvies als partits. Les esmaixades de Rudy, Gasol i companyia (algunes de les quals, espectaculars) passaven totalment desapercebudes quan competien amb els actes paral.lels que s’organitzaven als pavellons de la gira. La gent estava més pendent dels sorteig d’una pilota (de goma, per cert) que de les demostracions atlètiques de jugadors de bàsquet de primer nivell. És trist, però és cert. El bàsquet espectacle, el bàsquet circ, s’imposa al bàsquet pur. A mi no m’enganyaran, però. Continuaré arribant als pavellons mitja hora abans del matx per veure la roda, moltes vegades significativa del que serà el partit. Hi veuré esmaixades (o no, segons la categoria), sumaré els encerts consecutius en els llançaments exteriors i estaré molt atent, entre altres coses, a la concentració dels jugadors. Algú, guanyarà la pilota de goma; jo tindré el premi de la roda.
Si parlem de la competició pròpiament dita, què voleu que us digui? La selecció espanyola surt com a favorita. És una pressió acceptada, sobretot, pels jugadors, que es troben molt còmodes en aquest tipus de reptes. Com més difícil és la situació (en el partit contra França vam tenir un dia caòtic en el desplaçament a Alacant), més concentrats estan. Entre els tècnics, més d’un cop, hem comentat que seria bo perdre algun partit abans que comencés el campionat, per tocar de peus a terra. No ha estat possible. Aquests paios només saben guanyar. Ho he comentat altres vegades: si un equip gran s’acostumna a guanyar, crea hàbit de victòria. Grècia, França i Itàlia, entre altres equips, ens poden derrotar, però no ho tindran gens fàcil.
Resumiria el potencial del nostre joc, des del punt de vista tàctic, en dos aspectes; d’una banda, i com a punt principal, la varietat de defenses alternatives que tenim. A través de la defensa portem la iniciativa. Per a l’adversari és complicat adaptar l’atac a la nostra diversitat defensiva. I de l’altra banda, el sistema de rotació de jugadors. Tothom participa, tothom se sent importat. La conseqüència és un ritme molt alt de joc que els nostres rivals no poden seguir.