31 de maig 2007

Falten 3 dies

30 de maig 2007

Després de tot


Algú sap de qui és aquest text?

Després de tot,
tot no ha estat res.

Tot i que un dia ho va ser tot.

Després de res o després de tot

vaig saber que tot no era més que res.

Ara sé que el no res ho era tot.

I que el tot només eren cendres del no res.
Tant seria si el no res fos res

si ara serà, després de tot,

després de tot per no res.



Millor Jugador Fase Playoff ACB de Quarts de final: Igor Rakocevic


Igor Rakocevic s'ha superat!

Ha estat esplènid, ha firmat uns quarts de final davant l'actual campió de la lliga ACB impressionants. En el primer partit va clavar 8/8 en tirs de 3 punts, en el segon partit el no menyspreable 7/10 en triples , mentres que el tercer partit van ser 4/7. Tot això per firmar 77 punts en 74 minuts de joc, o sigui, una mica més d' 1 punt per minut. Impres-sionant!.

També cal destcar els triples i assistències de Jaka Lakovic, els baskets magistrals de Rudy Fernandez i Juan Carlos Navarro, i finalment Axel Hervelle, un belga i del Madrid ( em fa molta ràbia -per lo bé que ho fa-, i em cau malament - perquè és del Madrid-), però mullant-me he de dir que va ser la clau de la victòria del Madrid sobre el Pamesa.


MArc

I falten 4 dies

29 de maig 2007

Falten 5 dies

28 de maig 2007

Falten 6 dies

27 de maig 2007

Falten 7 dies

26 de maig 2007

Falten 8 dies

Tomàs Jofresa


Aquí està tot preparat, i sobretot pels excèntrics!! pels melancòlics i pels fanàtics del Joventut de Badalona com en Xibi i la Marta, amb perdó de Robert i Montse.

Per saber el què fa ("atén" a varis mitjans de comunicació, a part de fer viatges a USA per veure els All-Star), tan sols clicar als següents enllaços:



MArc

25 de maig 2007

Jugador de la setmana (amb retard) i homenatge


Què n'opineu d'aquest text?

<<<<Hace setecientos años justos, además de salvar el imperio bizantino del avance turco, los almogávares arrasaron Grecia. Fue un episodio sólo comparable a la conquista de América por bandas de aventureros sin nada que perder salvo el pellejo -que se cotizaba a la baja- y con todo por ganar si salían vivos. Pero en esta España donde los libros escolares no los determina la memoria, sino el pesebre donde trinca tanto sinvergüenza periférico y central, esas historias han sido eliminadas, o manipuladas en beneficio de los golfos que organizan el negocio en plazos de cuatro años: los que van de una urna a otra. El resto importa un carajo. De los almogávares, como de lo demás, no se acuerda casi nadie. Eran políticamente incorrectos.
Madrugando el siglo XIV, el emperador de Bizancio pidió ayuda para frenar el avance de los turcos, y la corona de Aragón envió sus temibles Compañías Catalanas. Lo hizo para quitárselas de encima. Estaban integradas por almogávares: mercenarios endurecidos en las guerras de la Reconquista y en el sur de Italia. Sus oficiales, de mayoría catalana, eran también aragoneses, navarros, valencianos y mallorquines. En cuanto a la tropa, el núcleo principal procedía de las montañas de Aragón y Cataluña; pero las relaciones mencionan apellidos de Granada, Navarra, Asturias y Galicia.
Feroces y rápidos, armados con equipo ligero, combatían a pie en orden abierto, con extrema crueldad, y entraban en combate bajo la señera cuatribarrada de Aragón. Sus gritos de guerra eran Aragón, Aragón, y el terrible, legendario, Desperta, ferro. La historia es larga, tremenda, difícil de resumir.
Seis mil quinientos almogávares recién desembarcados en Grecia destrozaron a fuerzas turcas muy superiores, matando en la primera batalla a trece mil enemigos, sin dejar con vida -eran tiempos ajenos al talante, al buen rollito y al diálogo entre civilizaciones- a ningún varón mayor de diez años. En la segunda vuelta, de veinte mil turcos sólo escaparon mil quinientos. Y, tras escaramuzas menores, en una tercera escabechina los almogávares se cepillaron a dieciocho mil más. Eran letales como guadañas. Además, entre batalla y batalla -españoles a fin de cuentas- pasaban el rato apuñalándose entre sí por disputas internas, o despachando a terceros en plan chulito, como los tres mil genoveses a los que por un quítame allá esas pajas acuchillaron en Constantinopla, durante una especie de botellón que terminó como el rosario de la aurora.
A esas alturas, claro, el emperador Andrónico II se preguntaba, con los huevos por corbata, si había hecho bien contratando a semejantes bestias. Así que su hijo Miguel invitó a cenar a Roger de Flor, que era el jefe, y a los postres hizo que mercenarios alanos los degollaran a él y a un centenar largo de oficiales. Fue el 4 de abril de 1305. Después de aquello los griegos creyeron que la tropa almogávar, sin jefes, pediría cuartel. Pero eso era desconocer al personal. Cuando apareció el inmenso ejército bizantino para someterlos, aquellos matarifes oyeron misa y comulgaron. Luego gritaron: Desperta ferro, Aragón, Aragón, y se lanzaron contra el enemigo, pasándose por la piedra a veintiséis mil bizantinos en un abrir y cerrar de ojos. Lo cuenta Ramón Muntaner, que estuvo allí: no se alzaba mano para herir que no diera en carne.
No quedó sólo en eso. Enterados los almogávares de que nueve mil mercenarios alanos -los que aliñaron a Roger de Flor- volvían a su tierra licenciados y con familia, les salieron al paso, hicieron picadillo a ocho mil setecientos y se quedaron con sus mujeres. Después, durante una larga temporada y pese a estar rodeados de enemigos, se pasearon por Grecia saqueando y arrasando, por la patilla, cuanto se les puso por delante. Fue la famosa venganza catalana. Y cuando no quedó nada por robar o quemar, fundaron los ducados de Atenas y Neopatría: estados catalano-aragoneses leales al rey de Aragón, que aguantaron durante tres generaciones hasta que con el tiempo, el sedentarismo y el confort, se fueron amariconando -hijo caballero, nieto pordiosero- y quedaron engullidos, como el resto de Grecia, por la creciente marea turca que había de culminar con la caída de Constantinopla. Y ésa, colorín colorado, es la historia de los almogávares.
Admitan que es una buena historia. Vive Dios.>>>>>

MArc

Falten 9 dies

17 de maig 2007

La samarreta i la cita misteriosa

Hola !! Hasta fa il.lusió tornar a ser aquí!!

Només volia penjar el disseny de la samarreta. La dúiem el dia de la festa del casament den Gartxi i la Marga. I la vam fer amb les aportacions de tothom, un dia, sentats entre vidre en una taula del campus. Sembla que va agradar força.

M'han dit que la Pilarin en vol una. Doncs no en tinc més. Vaig fer cas dels rampells estalviadors den Dani, i vam anar curts. Però si algú vol que n'hi faci una, que m'ho digui i la faré fer encantada.

Per cert... en Francesc m'ha telefonat... Es veu que ens ha citat demà a tots al campus... Quin misteri no? Em sembla que en 12 anys que fa que ens coneixem ningú s'havia dedicat a fer una convocatòria unipersonal telefònica per anar al campus. Repeteixo, quin misteri... Què voldrà? S'accepten hipòtesis, tenim unes 24h per intentar-ho esbrinar...

Maria

2 de maig 2007

En Garxi se'ns casa



Si, si... en Garxi se'ns casa amb la Marga!!!! La Garrotxa i el Ripollès s'uniran aquest juny!
Aquestes són algunes de les imatges preses aquest cap de setmana a Bilbao on vam iniciar un bucle provablement infinit.
Des d'aquí us volem agrair la vostra presència. Gràcies per ser-hi!!!

Raquel