Patriotisme
Hola com que últimament, tinc la sensació que sóc l'últim patriota que queda, vull escriure precisanent sobre això, sobre un text que em va arribar a emocionar per aquesta via. I és que els patriotes som així de simples, què voleu fer-hi, ens emocionem quan es parla del nostre país, amb frases que parlen del que podíem haver estat o podríem ser com a país (és correcte anomenar-ho així, no? O potser és una paraula excessiva?). Així que si per un moment podeu compartir aquest sentiment, amb aquest noi tant estrany, patriota, us ho agraïré.
Som aquí, tossudament alçats,
proclamant el nom, el temps i el lloc
que ens dol i pertany,
si vols amb els punys oberts,
si cal amb els punys tancats,
per mor que el somni que tenim
junts es faci possible.
De bell nou i deslliurats d'enyors
gent d'allà i d'aquí ens donem el dret
d'escriure el futur
pensant que aquest vell país
potser encara és el camí
que ens faci anar més lluny i ens acosti
fins l'art de viure.
Coneixent les pedres al camí,
no és només un somni, també és mesura de
de la llibertat.
L'anhel que neix en cadascú,
l'afany de somniar un futur,
que es fa de tots si ens donem la mà per
a un món possible.
Una llum, una llum, una llum ens
crema els ulls,
el desig d'un nou món des de les nostres arrels,
una llum, una llum, una llum que ens
omple els ulls,
fermament som aquí per conviure l'univers.
Algú sap de qui és el text?
Finalment aquest patriota, sense voler semblar massa cursi us diu amb senzillesa: Visca Catalunya lliure.
PD: Vinga, Carretero, atreveixte, sigues valent!
