A la feina, cap risc

Hola qué tal...
ahir vaig estar veient les imatges del funeral dels soldats aquests que van morir "en missió de pau" i em van fer pensar (tranquils, ja m'he recuperat). Resulta que aquests nois van morir fent la seva feina, una feina que van escollir lliurement com n'haguessin pogut escollir qualsevol altra. Doncs resulta que per això, mereixen tot aquest muntatge (van transmetre el funeral en directe per TVE!) i seran notícia vés a saber quants dies. I jo em pregunto: per què no es fa el mateix amb qualsevol altre treballador? Retransmetran el funeral d'un paleta que es foti daltabaix d'una bastida? Serà portada de tots els diaris un pagès que bolqui amb el tractor i s'hi quedi atrapat a sota? Aniran el príncep, el president del govern i el cap de la oposició a donar el condol a la vídua d'un operari enganxat per una premsa hidràulica? Debatran al congrés les causes d'aquestes morts i se n'intentarà aprofitar electoralment la oposició? Què tenen aquests soldats de millor que qualsevol de nosaltres (a part de portar amb orgull uniformes ridículs i saber caminar alineats i alienats marcant el pas)? Reflexionem-hi, que deia aquell...

Salut!

L'economista insolvent

Salut, benvolguts intrascendents...
ja torno a ser aquí, no em pregunteu per qué. Estic content de veure que durant la meva forçosa absència heu dut a terme tota una sèrie d'activitats dignes d'una colla com la vostra. Mai em defraudareu. Pel que he pogut llegir i per la devoció que sé em professeu (no ho negueu, sóc irresistible) suposo que us pregunteu quins són els motius de la meva desaparició temporal d'aquest blog.
Tot va començar ja fa mesos, un bon dia en que un amic em va convidar a una festa. Bé, en realitat, es tractava d'un desconegut (les meves relacions humanes són més aviat pobres últimament) que em va encolomar un paperet de colors que anunciava una festa "rave". Jo, en la meva ignorància, vaig imaginar-me una festa ecologista, rotllo joves d'iniciativa i tal. I em va començar a divertir la idea de boicotejar-la fent servir gots de plàstic no reutilitzables, fumant maria transgènica i sent profundament insostenible. Però a l'hora de la veritat, aquella festa va resultar molt estranya. Tothom bevia aigua i menjaven uns lacasitos petitets que -ho vaig comprovar més tard- provocaven uns efectes sorprenents. De fet, a partir del setè lacasito jo ja veia raves gegants per tot arreu i em sentia ple de vida i energia (talment com si m'hagués fotut tres bricks de pascualfunciona). A partir d'aquí, el forat negre. El buit, la foscor, el no-res.
Vaig despertar-me fa pocs dies lligat al llit d'una institució psiquiàtrica on, una infermera molt amable, va deixar-me llegir la documentació a nom meu que s'havia anat acumulant durant aquest periode d'inactivitat cerebral: una factura de l'hospital per un aparell de rentats d'estòmac (es veu que va petar al quart), una denúncia per segrest i agressió a una ATS en el meu intent d'atracar la farmàcia de l'hospital per robar anfetamines, una denúncia del company d'habitació per obligar-lo a empassar-se el comandament de la tele, una denúncia del cap de planta per anestesiar-lo amb la seva pròpia xeringa, una denúncia per robatori i posterior destrucció d'una ambulància, una denúncia dels mossos per conducció temerària (aquests sempre tan originals òstia...)
En fi, no us vull avorrir amb la correlació de paperassa legal que tinc pendent. Només fer-vos saber que torno a estar en plenes facultats i, el més important, que torno a ser!
Fins ben aviat...


PS: el "publicador" d'aquest post vol recordar als lectors que només sóc un simple intermediari entre l'autor del text i aquest blog. Gràcies.

Pesic es va reunir amb Penyacampus

Hola a tots/es,

Doncs si, ahir vàrem estar distesament parlant amb Svetislav Pesic durant mitja hora a una de les taules de la terrassa del Lizarran.

Bé, però l'inici va ser el més impactant. Estàvem en Dani, en Jordi i jo assentats tranquilament a la terrassa del Lizarran quan de cop i volta un individu comença a fer crits a una dona que aparcava sobre l'acera de la Plaça Independència, no ens vàrem girar, però en Jordi va dir que ell no era gaire fisonomista, però crec que és... i llavors vàrem mirar cap als crits i ÉS EN PESIC! sí, en Pesic feia de Pesic fora dels terrenys de joc, a la vida quotidiana fa el mateix, quan no li agrada una cosa la demostra amb el seu taranna tant habitual: cridant! (això sí, educadament). Va ser quan en Dani (ja el coneixeu prou bé) el va cridar i després de vàries intentones dient-li i ensenyant-li una cadira perquè s'assentés amb nosaltres, així ho va fer! Va demanar un cafè i una coca-cola.

Una mica més tard va aparèixer en Robert, i també li va donar la mà tal i com havia fet amb tots nosaltres. Pesic va demanar a en Robert que no parlés català perquè no l'entenia.

Vàrem estar parlant de la seva situació a Girona, dels jugadors com Marc Gasol, Sada, Thornton i Gabriel, de la seva marxa i el fitxatge amb el Dinamo de Moscou... de l'Anna Pagans i d'en Maceiras, de la directiva i el futur de l'entitat... de les baixes de jugadors que tenia pensades per la temporada 2007/2008 i el seu perquè... uff un munt de coses més que ja parlarem quan ens veiem

També ens va dir que la seva filla Ivanna, que també juga a basket, li van demanar que fitxés en Lakovic en comptes de Marinovic... però bé... es va posar a riure.

Després de mitja hora llarga, tal com va arribar va marxar, es va aixecar ràpidament i va dir que se n'anava. El dia següent havia d'agafar un avió que el portava a Moscou, però el què veritablement volia en aquell moment era llegir el diari que portava a sobre, o sigui, que se'n deuria anar a un altre racó per estar tranquil i poder llegir el Mundo Deportivo.

MArc

L'economista insolvent

Aaaaah... aaaaaah... qué... qué m'ha passat? On sóc? Qui sóc?
Ooooooh, per tots els déus, que algú apagui aquesta llum que m'encega!
Per qué estic postart en aquest llit? Qué són aquestes corretges?
Això no m'agrada! Que algú em tregui d'aquí!!!!

(continuarà...)

Remember (I)

En Serafí de Ca la Borda de Trescallons, de la comarca de l'Alta Rafaga presenta el plat:
"Remèjol amb farciment de teixorda i salsa marfallona tendra, sobre un llit de gelucs a la ratafia de guànecs". Per fer-lo agafarem el remèjol d'aproximadament un quilo de pes. Ha de ser jove. Per saber si és jove li heu d'arrencar la cua, se li talla la salarda i es tasta: si té espines és peix, i si no en té remèjol tendre, que té un color vermellós, sino es torna com una cosa marronosa-verdosa.
Agafem el remèjol i el posem sencer a la cassola (si pot ser de les de teletenda), a foc lent uns cinc minuts -ull amb l'oli!- perquè li salti la pell, però s'ha d'estrallofar abans.
Mentre s'estrallofa el remèjol farem una picadeta amb les marfallones, all i julivert -val més que en sobri no pas que en falti-. Per preparar el farcit de fetge de teixorda, que és molt difícil d'aconseguir perquè no existeix, ja que la teixorda és un vegetal i mai no ha tingut fetge. Encara que antigament, totes les plantes del món en tenien de fetge, però per l'acció de la gravetat el van anar perdent per tant podem posar-hi fetge de codorniu o pèsols. Avui hi posarem pèsols, verds i tendres, ja que l'important és la textura. S'ha de fer de tipus francès, amb decisió, amb les mans. Seguidament hi posarem el fetge de teixorda i la salsa de marfallones.
Per fer el llit hi posarem una safata o un bol, coberta de paper d'embalar (mai paper de plata), així el guisat agafa el gust de pesarics i fenamec.
Ara anem per fer el llit de gelucs a la ratafia de guànecs. Els gelucs poden ser de rastell o de trefona, segons gust del consumidor; els de trefona tenen un gust més de cimbell, són més cars i no s'estrallufen. Totes les trefones s'estrallufen.
Tirem la ratafia a la safata i que s'emborratxi per fer un llit borratxo. Ho reguem més amb la ratafia de guànecs feta amb martons joves com l'espinell, el ferluc, el camarmell i el tramegany (que només se'n troba a la comarca de l'Alta Cimbergella).
Ja tenim el llit de tremeranc amb la trascorda ben refregada.
Per fer la presentació i a falta de plats, es pot fer amb la bossa de la brossa, amb l'avantatge que no es confita la ratafia. S'hi ha de tirar tot el remèjol de cap per avall. Per acabar la presentació hi posarem una mica de marfallones tendres i caluixos de julivert. Ja està llest per servir.

Sense Títol - 2

Sé que a la Marta li farà il·lusió

Us la dedico!

Avui he agafat el cotxe i al posar la ràdio, per casualitat, sonava una cançó de Sau que feia molt que no sentia i que m'agrada molt.

A PROP DEL MAR
Si no vas molt de pressa pels voltants del meu carrer,
veuràs les cases blanques i un bar que està sempre obert.
Bicicletes que van amunt i avall, que travessen tot el parc,
una església molt a prop del mar i carrers amb nom de sant.
Si no vas molt de pressa i mires al teu voltant,
veuràs portes obertes que et conviden a passar.
Digue'm si el carrer fa olor de mar, si fan soroll els finestrons,
si les sirenes sonen cap al tard, si a les terrasses hi ha coloms.
Si vas a prop del mar, si veus a la meva gent,
si vas a prop del mar, digue'ls-hi que penso en ells.
Si no vas molt de pressa i et pots aturar,
mira'm a les seves cares, si hi veus el temps passar.
Si en els seus ulls hi ha la felicitat i en la pell el seu treball,
si la vida segueix endavant, com jo la puc recordar.
Si vas a prop del mar, si veus a la meva gent,
si vas a prop del mar, digue'ls-hi que penso en ells.
Si vas a prop del mar, si vas a prop del meu carrer,
si vas a prop del mar, veuràs la meva gent.
SAU, Amb la lluna a l'esquena (1998)


Foto: Cap de Caballeria, Menorca

Raquel

MÀRTIRS

Són la gent blaugrana de mena creient, devota, patidora, soferta i supersticiosa.

Sants, santes i verges han vist amb sorpresa, com blasfems s'agenollen als seus peus i encenen ciris implorant la seva gràcia sobre la terra verda. Recorren a amulets de tot tipus (alguns fins i tot són capaços de posar-se ridículs calçotets blaugrana) per neutralitzar l'acció del maligne i preservar la sort dels seus ídols. Són capaços de fer càbales numèriques i càlculs de possibilitats fins que s'apaga la darrera flama d'esperança, l'última cosa que, diuen, es perd en aquest món.

Es resisteixen a veure la realitat fins al darrer moment i , tot i que ja han vist volar alguna copa, no reconeixen que els han tornat a fer canari fins que s'ha tirat la darrera carta. Però la seva devoció es tan ferma que suporten el martiri amb un estoïcisme sorprenent. Després, els aficionats blaugrana sabran renéixer de les cendres de la temporada i afrontaran la següent amb fe renovada, tornaran a alçar la simbologia del seu credo i, si fa falta, hi posaran l'altra galta.

Aquestes quatre línies formen part d'un escrit que tenia per casa fa anys i panys i que he recuperat amb motiu del final de lliga tan emocionant que estem vivint en aquests precisos moments.

I que consti que vaig seguint el partit mentre escric això, eh?

Nota: el que diu es pot aplicar a qualsevol equip de futbol o a algun altre esport. Vosaltres mateixos.

Visca el Barça!

Marta

He quedat morta!

Platea = Supreme
Si, el que llegiu. Platea ha sofert una metamorfosi.
Avui, després d'un sopar a les tantes i una llarga sobretaula hem decidit anar a Platea. Però un cop a l'entrada una sombra tapava la part superior del meu con visual. He aixecat la vista i de sobte he notat un panell negre amb lletres daurades que anunciava SUPREME. ??? El porter ens ha comunicat que avui comencaven una nova etapa i que els clients habituals podiem passar sense invitació i sense previ pas per taquilla. Així que ha fet una clucadeta d'ulls al noi de dalt l'entrada i ens ha fet passar per la part dreta de l'entrada. Alguna cosa no anava com sempre, he pensat. I, efectivament. Un cop dins he observat les boles de mirallets bastant abaixades. I de cop uns feixos de llum palmipedes i de color verd m'han enfocat directament al rostre. En aquell moment m'he dit: "Necessito respostes!". He quedat morta. Però, com sempre, ens hem dirigit a la barra i ens hem situat just al lloc on comuniquen les dues barres. Els meus ulls no donaven crèdit del que estaven observant! Unes loques a la barra. Una "loca" anomenada Juan ens ha servit els convinats que prenem habitualment. M'he hagut de seure. No m'ho podia creure. A l'enterimat uns dj's punxant música (si és que així es pot anomenar).
El meu cap no parava de donar voltes. Volia respostes! No hi havien els "habituals". I finalment m'he decidit a preguntar. Es veu que avui era el primer dia del canvi, no han canviat d'amos ni res per l'estil. Simplement han fet una aposta estiuenca. I us dic la veritat, això m'ha calmat.
Finalment m'he anat adaptant. Bé, ja sabeu allò de que l'home és l'únic animal que s'ha adaptat en tots els climes terrestres.
A mi ja m'agraden els canvis. He acceptat que pintessin de blanc el local. Però jo demano, i si us plau: Quan volgueu fer un canvi d'aquesta mena...aviseu!!!
Ah! Respecte el presonal masculí, res a dir.
Així, que gent del Campus, ja ho sabeu, Platea estarà obert tot l'estiu però li haurem de dir SUPREME.

Raquel

Publicitat gens subliminal

Trio de faunus s'ofereix per actuar en tot tipus d'aconteixements: bodes, bautissos, comunions, divorcis, aplecs sardanistes, funerals, calçotades, comiats de solter/a (sobretot de soltera), jornades castelleres, trobades geganteres, farres patilleres, esmorzars tradicionals a la vora del foc, castanyades, manifestacions (mossos abstenir-se), pregons, sopars a canbronsoms... bucles en general.
Màxima fiabilitat i discreció. Ens portem el "traju" i la barretina (veure afoto del post d'aquí debaix). Només demanem disposar d'una barra lliure. Molt lliure.
Contacte: trucar al bar campus en hores d'oficina i demanar pel noi de l'excel.lent.

La lluita Campussiana

COMPANYS, ESTEM EN LLUITA (discurs d'en Robert al Casament de Joan-Marga)

Ens és molt difícil d’establir el punt de partida d’aquesta tragèdia. No sabem quan ni com vam conèixer en Joan, ni molt menys (i això és el que ho fa tan dramàtic) perquè punyetes encara som amics.

La hipòtesi més probable per respondre aquesta pregunta sospitem que ha de ser un encadenament de successos, una correlació infinita de causa-efecte, un bucle, en definitiva.

Reivindiquem el record i no abandonarem la lluita fins que aquells que tenen la resposta cedeixin a les nostres exigències.

Disposem d’infiltrats en tots els sectors susceptibles d’aclarir-nos aquesta qüestió, és a dir, d’aclarir-nos què ens atrau de la personalitat d’aquest home.

Els nostres escamots informatius abracen totes les possibilitats, tots els àmbits susceptibles de definir-ne els trets característics. Des dels incompetents departaments d’arqueologia de múltiples universitats catalanes fins a ambients foscos de bars de dubtosa salubritat (siguin o no quioscos marítims). Des de els corruptes sectors polítics en l’àmbit patrimonial fins als totpoderosos cossos i forces de seguretat de l’estat.

La informació és contínua però poc aclaridora, és per això que també hem optat per la coacció d’alts càrrecs de multinacionals prou coneixedores de les activitats d’en Joan Garcia. Des del Sr. Cuervo, de nom Pepe, fins a la folklòrica Estrelleta Damm, tan dolça i tan traïdora. Des de fabricants de pollastres a l’ast i altres aliments importats de la Xina, fins a cooperativistes de vins d’inqualificable qualitat.

Però fins ara l’únic que d’una manera vaga ha respost a la pressió després de suplicar clemència ha estat el Sr. Xartres, important personatge obridor de consciències turmentades com la que ara ens ocupa.

Tot aquest conjunt d’institucions i dirigents són els que coneixen realment la personalitat malaltissa d’aquest home, però com ja hem dit, encara no n’hem tret res en clar.





Així doncs, des del nostre centre operatiu, la República Independent del Campus des d’on intentem tancar definitivament aquest bucle, i en col·laboració amb altres centres de resistència etílica, continuarem la lluita armada. L’extorsió seguirà essent la nostra principal força per trobar què és el que ens uneix a aquest espècimen.

I que ningú no intenti aturar-nos, ni tan sols les tanques publicitàries, perquè tots plegats sota el lema de –nosaltres el patim, nosaltres decidim- respondrem sense pietat.

Necessitem acabar amb aquest ostracisme de la memòria, perquè tothom té dret a reconèixer-se en el seu passat i aquest fauno, ara unit a un altre no menys perillós, ens deu una resposta.

Moltes gràcies
Robert Garcia

Coses Maques

Nou capçal?

Què us sembla si hi poso això, a dalt del bloc, a sobre de la frase "quan vull ser-hi, pujo al campus"? Si teniu altres suggerències endavant. Perquè la foto que hi ha ara era la que venia de fàbrica, no? Es que he estat remanant pel bloc i he vist com es configurava tot plegat. Penso que millor això impersonal, que fotos nostres, no? O què us agradaria més? Una foto den Quim? De la UdG?... Fem-ho democràtic

Maria

HO SENTO

Demano 1000 perdons.
Perdó a tots aquells que vaig poder ofendre amb les meves paraules i fets.
SENTO haver de demanar perdó ara d'aquesta manera darrera d'una pantalla i sense poder acostar-me a vosaltres.
SENTO tot el rencor i odi que vaig poder deixar anar en un dia tant important per a vosaltres. SENTO no haver pogut controlar la situació a la que no hauriem d'haver arribat mai. No crec que em creieu pas però ho sento de tot cor i sé que em vaig equivocar. Espero que algun dia si no oblidar-ho podeu perdonar-ho.
Perdó a tots en general pel meu comportament de diumenge, no us culpo, jo en la mateixa situacio crec que hagués fet el mateix per un bon amic.
GRACIES per estimar-lo tant i tenir-li tant d'apreci, s´ho mereix.
Miriam.

I ara, què ens queda?

De tot plegat fa menys de 10 hores. Encara sento la música, encara ballo, i la ressaca apreta fort. Però tinc el cul posat a la cadira de la feina, i em sembla que em toca treballar durant unes 7 hores. Tanmateix en aquests moments ho veig impossible.
Ei, m'ho vaig passar molt bé ahir. Un dels millors casaments. I vam tornar a deixar el pavelló ben alt els del campus, com no podia ser d'altre manera. Es que ens vam portar genial tots plegats. Sou els millors !
En fi ! Que se'n vagi parlant ! O que se'n parli demà, que com diu en Marc, avui per molts és dia de festa, i quan és festa no hi ha temps d'escriure al bloc.
Un petó ben gros a tots !!

Maria

I demà... el gran dia!

Només falten 2 dies