Secció de Joan Creus (15/09/2007)

L’HORA DE LA VERITAT

EL QUE S’HA JUGAT. La selecció espanyola està guanyant tan fàcilment que sembla que no hi hagi rival. Fins i tot pot fer la sensació que les victòries arriben perquè el nivell no és bo. En els partits s’acaba arrasant, i hi ha la temptació de pensar que el rival no té nivell, que no té cohesió d’equip. Però si ho mires des de dins, veus que no és així. Pensem que Itàlia i Turquia, que no han entrat entre els vuit primers, tenen jugadors d’un nivell extraordinari. Si aquests equips no acaben entre els deu primers, com deuen ser els altres? Realment és que hi ha deu equips de gran nivell. Hi ha una qüestió fonamental, la dinàmica de grup, la química. Això és el que fa que la selecció espanyola deixi en ridícul alguns rivals. Un europeu és més dur perquè en un mundial aquests deu equips no hi són tots. Sí, hi ha l’Argentina i els Estats Units, i potser costa més ser a dalt, però el nivell mitjà d’un europeu és superior, i això, en el dia a dia, es nota.
De tots els equips, el que m’ha sorprès més és Rússia, per la seva manera de jugar. Tenen unes quantes combinacions: Samoilenko, que no sembla res de l’altre món però és un jugador d’equip que sap quin és el seu lloc, que no fa res més que passar i defensar. Coses com aquesta fan equip. Una altra combinació difícil de contrarestar pel contrari és la de Kirilenko, Khriapa, Monia i un dels grans com és Savrasenko. Si d’aquests quatre en posen tres a la pista, es converteixen en un dels equips més perillosos. David Blatt ha recorregut mig món, coneix molt el bàsquet i ha fet una preparació molt bona, quan tothom deia que estava fatal. Recordo un partit contra França en què Rússia va perdre de gairebé quaranta punts, però en aquell moment Blatt feia proves i al final ha trobat la fórmula ideal. Juguen amb molta disciplina i tothom sap què ha de fer.
Eslovènia també m’ha sorprès, perquè li falten homes importants. Udrih, Becirovic, Brezec, Nachbar... la majoria, jugadors de l’NBA. Ara tenen Smodis. És el que dèiem de les dinàmiques, perquè l’equip no és tan fort com el del mundial però obté millors resultats. Aquí també hem de destacar França, que, tot i que no ha triomfat i ha quedat eliminada contra Rússia, ha optat no per tenir els millors jugadors, sinó el millor equip. Per això, per fer un bloc, Claude Bergeaud no ha volgut jugadors de l’NBA. L’objectiu és el mateix.
EL QUE FALTA. Grècia m’agrada moltíssim, té grans jugadors, però els fa falta rematar els partits, malgrat el regal d’Eslovènia d’ahir. Ells juguen sempre cinc contra cinc, amb possessions llargues i fent treballar els atacs. Aquest és el seu estil, però jugant així costa rematar la feina, perquè no te’n vas en el marcador. El partit sempre serà igualat i, tot i la seva experiència, sempre hi ha més risc de perdre. És un rival, però, molt incòmode i difícil, tot i que en els dos últims partits Espanya l’ha vençutt amb facilitat. Estic convençut que podrem marxar en el marcadr amb diferències de més de deu punts, però si ells manen en el resultat, el partit serà molt igualat. O marxes o toca patir. Veig difícil que se’n vagin en el marcador per la seva manera de jugar. Papadopoulos a dins, uns contra uns i bloqueig directe. Els triples no són la seva principal arma: primer, pilotes a dins, un contra un i bloqueig directe, i l’últim recurs és el triple. Diamantidis, Spanoulis i Papaloukas no són grans triplistes, però el dia que els entrin ja et pots acomiadar de la victòria. Lituània depèn molt de Jasikevicius, i si no està bé Rússia té moltes possibilitats. Veig els russos en la final.