Carta oberta a Francesc i Virginia.

Voldria dedicar-vos unes paraules a títol personal però que crec queda maco que la resta de la penya les llegeixi. Es més: animo a tots i cadascun dels membres d'aquesta "jauria humana" anomenada penyacampus que facin el mateix com a petit detall d'épileg de tant brillant celebració que vam gaudir tots plegats.
Virginia: ja sé que aixó que ara diré per a tu és més que sobrevingut però
(i estic segur que pensaràs el mateix que jo) si t'ho diu un amic del teu, ara, marit el concepte adquireix un valor afegit impossible d'el·ludir. Tens una sort inmensa de tenir en Francesc al teu costat perquè és una persona íntegre i coherent com poques he vist; i el més difícil de tot: té una capacitat de control de la seva vida impressionat i, sobretot, sabent matenir l'equilibri entre aquest control i la tolerància amb l'esperit de la vida dels que l'envolten i això, és clar t'hi inclou molt directament a tu. Ho ha demostrat abastament amb les seves amistats perquè, cosa rara avui en dia tal com va la societat, és una persona que a més de parlar, escolta i això. crec, és un gran privilegi per a tots que l'envolten. En definitiva, Vir, que estic segur, esfeïredorament segur de que seràs molt feliç amb en Francesc.
Francesc: saps que no conec a la Virginia tant exhaustivament com tu, però, malgrat que moltes vegades m'equivoco amb la gent (snif!) tinc la esclafant impressió que ella és ella per a tu. És la peça de trencaclosques que necessitaves, és l'alte platet de la balança, és, en definitiva, el final definitiu de la teva recerca, aquella recerca que tots iniciem a la vida i pocs, realment pocs, en arrivem al final definitiu. Una vegada, en una pel·lícula vaig sentir com la protagonista, que perseguia constantment l'amor de la seva vida i, per atzars del destí, mai hi aconseguia arrivar-hi, deia la següent frase: "al cap i a la fi és la recerca la que dona sentit a la meva vida" però jo trobo que aquesta forma de pensar és absurda... El que realment et fa fort no és el cercar, caure i tornar-te a aixecar; el que et fa trobar-hi sentit a tot és el premi, el goig, l'alegria, la seguretat, la pau interna de tenir amb tu aquella persona destinada a formar inexorablement part de la teva vida... i jo sé que la Virginia és això per a tu i més... molt més... tot queda, en aquest sentit, més enllà de tota definició o explicació racional perquè... com és poden explicar en paraules els designis de l'esperit?
Tal com va dir el capellà, el dissapte, vosaltres dos no només esteu enamorats, que no deixa de ser quelcom passatger, sinó que, més que rés, US ESTIMEU... i això és l'únic, insisteixo l'únic que, a totes instàncies, en tot l'únivers que a vosaltres us ha d'importar.
Gràcies per llegir-me aquestes miques de ratlles i que tingueu tota la sort que altres no han tingut.

Jordi.