Secció de Joan Creus (03/09/2007)

NOMÉS SABEN GUANYAR

L’Eurobasket 2007 està a punt de començar. Les victòries en tots els partits que hem disputat, el bon ambient i el bon humor ajuden a fer més curts els trenta-set llargs dies de preparació. Encara que sembli una contradicció, el camí no és planer per a un equip campió del món que ha de compaginar entrenaments, partits i desplaçaments (constants, de vegades diàriament) amb tot un reguitzell d’actes i visites socials que s’han de fer, però que no agraden a gairabé cap dels components.
Hem estat en diverses capitals i m’ha impactat un fet curiós; com menys relació amb el bàsquet (Logronyo, per exemple), més expectació. No cal dir, doncs, que a Valencia (on juga el Pamesa) és on hem estat més tranquils.
I ja que parlo de qüestions d’impacte, n’explicaré una d’inesperada, almenys per a mi, durant les rodes d’escalfament prèvies als partits. Les esmaixades de Rudy, Gasol i companyia (algunes de les quals, espectaculars) passaven totalment desapercebudes quan competien amb els actes paral.lels que s’organitzaven als pavellons de la gira. La gent estava més pendent dels sorteig d’una pilota (de goma, per cert) que de les demostracions atlètiques de jugadors de bàsquet de primer nivell. És trist, però és cert. El bàsquet espectacle, el bàsquet circ, s’imposa al bàsquet pur. A mi no m’enganyaran, però. Continuaré arribant als pavellons mitja hora abans del matx per veure la roda, moltes vegades significativa del que serà el partit. Hi veuré esmaixades (o no, segons la categoria), sumaré els encerts consecutius en els llançaments exteriors i estaré molt atent, entre altres coses, a la concentració dels jugadors. Algú, guanyarà la pilota de goma; jo tindré el premi de la roda.
Si parlem de la competició pròpiament dita, què voleu que us digui? La selecció espanyola surt com a favorita. És una pressió acceptada, sobretot, pels jugadors, que es troben molt còmodes en aquest tipus de reptes. Com més difícil és la situació (en el partit contra França vam tenir un dia caòtic en el desplaçament a Alacant), més concentrats estan. Entre els tècnics, més d’un cop, hem comentat que seria bo perdre algun partit abans que comencés el campionat, per tocar de peus a terra. No ha estat possible. Aquests paios només saben guanyar. Ho he comentat altres vegades: si un equip gran s’acostumna a guanyar, crea hàbit de victòria. Grècia, França i Itàlia, entre altres equips, ens poden derrotar, però no ho tindran gens fàcil.
Resumiria el potencial del nostre joc, des del punt de vista tàctic, en dos aspectes; d’una banda, i com a punt principal, la varietat de defenses alternatives que tenim. A través de la defensa portem la iniciativa. Per a l’adversari és complicat adaptar l’atac a la nostra diversitat defensiva. I de l’altra banda, el sistema de rotació de jugadors. Tothom participa, tothom se sent importat. La conseqüència és un ritme molt alt de joc que els nostres rivals no poden seguir.