Poesia José Hierro

Hola companys. Aquesta setmana no hi sóc però no volia marxar sense haver publicat res al bloc. No aconsegueixo intimar molt amb la poesia de José Hierro però té una poesia que sempre m'ha agradat. Parla d'aquelles persones que un es troba a la vida amb les quals un intueix que podrien haver arribat lluny però que les circumstàncies no hi afavoriren o no era el moment i va acabar passant tot el contrari. I ara després de molts anys les rancúnies, els ressentiments queden en un segon pla i de sobte sent l'essència del que van ser o van poder ser. Qui és aquell que no s'hi ha trobat? José Hierro Pero esta noche... Te abrazaría, créeme, te besaría, te daría calor, te adoraría. Haría algo que es más difícil: tratar de comprenderte. Y te comprendería, te comprendo ya, créelo. Nos va enseñando tanto la vida... Nos enseña por qué un hombre ve rota su voluntad, y sueña, y vive solitario; por qué va a la deriva en el témpano errante arrancado a la costa, y se deja morir mientras mira impasible cómo se hunden los suyos, la carne de su carne, su hermoso mundo... Son líneas sin sentido éstas que trazo. Yo mismo no comprendo qué es lo que dejo en ellas. Acaso sea música de mi alma arrancada de modo misterioso. És una poesia molt bonica, trista. Bon pont, companys.