L'economista insolvent

Salut, estimats contribuents...
els antics romans, aquella gent que es passava el dia deixant anar cites en llatí per a la posteritat, van dir-nos que errare humanum est. Els catalans, aquesta gent que ens passem el dia aprovant estatuts per a la posteritat, solem dir que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. I jo, un intangible dels temps moderns que em passo el dia tocant les posteritats alienes, duia -essent adolescent- una cita escrita a la carpeta que resava: "Equivocar-se és humà, perdonar és diví... reincidir és diabòlic".
Tota aquesta tirallonga (bonica paraula... si no sabeu qué vol dir, busqueu-la al diccionari) ve donada pels fets de la setmana passada a l'illa d'Eïvissa, l'enfonsament del mercant "Don Pedro" i el conseqüent i ja tradicional vessament de cru a les aigües del, en aquest cas, Mediterrani. No cal entrar a valorar el fet en si perquè és inútil. Fets com aquest han passat, passen i continuaran passant (mentre els vaixells funcionin amb fuel i naveguin pel mar, és clar). El que jo em pregunto és: fins quan haurem de continuar pagant (aberrantment bé) dirigents incapaços de reaccionar correctament davant una catàstrofe? És escopir a la cara dels ciutadans sortir immediatament després dels fets i manifestar que "tot està sota control" i al cap de vuit dies tenir la cosa pitjor que mai. Ja m'imagino el senyor ZP: "Les puedo asegurar que dentro de un año, en el tema del crudo en las costas de Ibiza, estaremos mucho mejor que ahora." Només faltaria, no et fot!
Però el que ja és per vomitar és la reacció dels senyors del PP. Els que van tenir l'honor de gestionar amb tanta eficàcia la pitjor catàstrofe natural de la història de la península, els de les caceres a deshora i els "hilillos de plastilina", tenen la puta barra (perdó per l'expressió però no és gratuïta) de criticar la gestió del govern en l'afer. Quan el que haurien de fer és amagar el cap sota l'ala i no fer soroll per evitar-se el ridícul que estan fotent. El que passa és que de sentit del ridícul no en tenen. Ni vergonya. Ni memòria. Fins qua haurem d'aguantar tanta fatxenderia i inutilitat? Ja que està clar que no pensen tenir-nos en compte, potser que comencem a reflexionar-hi. Seriosament.