Generació Guai
Ja fa uns quants dies que us volia passar aquesta columna que va sortir a El Punt (no us puc dir quin dia) i que parla de nosaltres. Quan dic "nosaltres" em refereixo a la nostra generació. És un escrit de Miquel Berga.
Generació Guai
Ara tots, any amunt, any avall, s'acosten a la trentena però quan eren adolescents tot era guai. De cop i volta van desaparèixer els adjectius i tot quedava resolt amb un guai. Les coses, llavors, eren guai i pou. Ara han crecut. Són els germans petits dels ferotges yuppies que a còpia d'esforç personal, estrès i gimnàstiques trepidants van aconseguir entrar al sistema, tenir l'Audi i freqüentar establiments amb estrelles Michelin. Els de la generació guai, però, no aspiren a tant. Són més conformistes. No han pas perdut el punt de candidesa ni la il·lusió pel futur però han acumulat una certa saviesa precoç. Són més escèpitcs perquè tenen una formació excel·lent i també perquè no hi ha més cera que la que crema. Estan preparats per consumir productes culturals sofisticats, per valorar l'experiència estètica i per practicar esports d'aventura però són carnassa de treball precari i d'habitatge impossible. Els consta que són fèrtils i joves però saben que val més no pensar en fills. Tenen currículums espectaculars que s'han construít amb rigor i disciplina però saben que estan condemnats a refiar-se dels pares. Ni els excita la lluita generacional contra pares-mecenes ni volen caure en les trampes del sistema com han fet els seus germans grans. Com ha escrit alfredo Ruiz, l'autor d'un estudi sobre aquesta generació, són "guapos y pobres". Els guai són tendres i encantadors però si es volen permetre el luxe d'algun viatge o l'atreviment d'un habitatge propi han de recórrer a la subvenció de la primera institució de l'estat, és a dir, de la família. Són extraordinàriment madurs, intel·lectualment i emocionalment, però els sistema els demana que no creixin. El mercat els vol becaris, precaris, temporals. Si es presenten preparats, ambiciosos i exigents se'ls treuen del damunt de seguida. Arribats als trenta, els de la generació guai estan en plena indagació sobre qui són i què els espera. Comencen a sospitar que guai, l'adjectiu total, és un qualificatiu tronat.
Raquel
Generació Guai
Ara tots, any amunt, any avall, s'acosten a la trentena però quan eren adolescents tot era guai. De cop i volta van desaparèixer els adjectius i tot quedava resolt amb un guai. Les coses, llavors, eren guai i pou. Ara han crecut. Són els germans petits dels ferotges yuppies que a còpia d'esforç personal, estrès i gimnàstiques trepidants van aconseguir entrar al sistema, tenir l'Audi i freqüentar establiments amb estrelles Michelin. Els de la generació guai, però, no aspiren a tant. Són més conformistes. No han pas perdut el punt de candidesa ni la il·lusió pel futur però han acumulat una certa saviesa precoç. Són més escèpitcs perquè tenen una formació excel·lent i també perquè no hi ha més cera que la que crema. Estan preparats per consumir productes culturals sofisticats, per valorar l'experiència estètica i per practicar esports d'aventura però són carnassa de treball precari i d'habitatge impossible. Els consta que són fèrtils i joves però saben que val més no pensar en fills. Tenen currículums espectaculars que s'han construít amb rigor i disciplina però saben que estan condemnats a refiar-se dels pares. Ni els excita la lluita generacional contra pares-mecenes ni volen caure en les trampes del sistema com han fet els seus germans grans. Com ha escrit alfredo Ruiz, l'autor d'un estudi sobre aquesta generació, són "guapos y pobres". Els guai són tendres i encantadors però si es volen permetre el luxe d'algun viatge o l'atreviment d'un habitatge propi han de recórrer a la subvenció de la primera institució de l'estat, és a dir, de la família. Són extraordinàriment madurs, intel·lectualment i emocionalment, però els sistema els demana que no creixin. El mercat els vol becaris, precaris, temporals. Si es presenten preparats, ambiciosos i exigents se'ls treuen del damunt de seguida. Arribats als trenta, els de la generació guai estan en plena indagació sobre qui són i què els espera. Comencen a sospitar que guai, l'adjectiu total, és un qualificatiu tronat.
Raquel
3 comentaris:
Que guai. De fet, és una paraula que sempre has utilitzat.
Deixant a part bromes, crec que s'acosta molt a la realitat, i fins i tot m'ha fet pensar en un arxiu que vaig rebre fa temps en un mail i que no trobo, en que es comparava els nens de la nostra època amb els d'ara.
Marc
Si, a mi també m'ha agradat molt, m'ha vingut al cap en diverses ocasions des que el vaig llegir. Tot i que aquests tipus d'articles, que generalitzen i et posen dins un sac inevitable, et donen una visió una mica derrotista de les coses... et diuen que no hi tens res a fer, que no tens opció...
Per cert, heu vist els blogs que tenen cada un dels personatges de la sèria Porca Misèria? Genials !
Senzillament brutal. Penso que som un xic així, i de fet, m'agrada pensar-ho. Igual que a la Maria més d'un cop també m'ha vingut al cap. Hi ha VERITAT en aquest article.
Francesc
Publica un comentari a l'entrada